El roure i l’edifici del Centre Cívic (III)

Fa més d’un any que vaig iniciar un parell d’articles que donaven a conèixer la meva opinió sobre la gestió i l’estat en que es trobaven les obres de construcció de l’edifici del Centre Cívic, l’equipament públic més important que s’hagi fet mai a Begues.

Han passat més de dos anys i mig des que es varen iniciar les obres i observo que no s’ha avançat tal i com l’equip de govern actual ens va fer veure en els titulars que va divulgar a finals de 2011. Allí s’anunciava un important acord amb l’empresa constructora que garantia l’acabament de les obres en un curt període de temps (butlletí municipal nº 86).

Des d’aquella data de novembre de 2011 ha passat més d’un any i les obres encara no han finalitzat. Falten molts elements per enllestir a l’interior de l’edifici i també a l’urbanització del seu entorn. També falta per acabar l’edifici semisoterrat que ha d’encabir les sitges i les calderes de biomassa i que està situat a la falda nord del turó de la Costeta. Totes aquestes obres i infraestructures estaven pressupostades, licitades per l’ajuntament i acceptades per la empresa Corelia, adjudicatària de les obres. Per a aquesta edificació hi havia assignada i aprovada una important partida pressupostària des de l’any 2010, la qual es va acordar en el seu dia amb el vist i plau dels partits locals de ICV, CIU i ERC.

No sé veure raons de pes que justifiquin la situació en què es troba l’obra inacabada, tot i que la causa pot ser la insolvència de la empresa constructora. El projecte executiu està molt ben redactat i la tramitació administrativa de la licitació es va desenvolupar correctament. Crec que l’actual equip de govern no ha sabut i no sap gestionar l’execució de la obra, altrament les coses haurien anat millor. Tampoc he sabut trobar raonaments per part de l’equip de govern, adreçats a la opinió pública, que analitzin i donin resposta a aquest important retard.

No solament observo aquestes mancances de gestió i preses de decisió, sinó que a més a més trobo a faltar respostes a altres temes complementaris de l’obra que s’haurien d’haver materialitzat fa temps i que no s’han tramitat, com són:

   - La aplicació de l’expedient sancionador que es va iniciar a principis de 2011 a la empresa constructora per l’incompliment de contracte

   - L’adjudicació de l’equipament escenogràfic

  - El redimensionat de la biblioteca per tal de donar cabuda a un espai per a la gent gran

   - El condicionament d’un tram de la riera

   - Les propostes i previsions de gestió i manteniment integral de l’equipament...

Res del que he esmentat abans sembla que es gestioni i prengui forma, sembla com si només el roure, com a ésser viu que està al seu costat sigui l’únic interlocutor, l’únic amic amb qui dialoga l’edifici. A la resta dels ciutadans amb prou feines en arriben les noticies.

La foto que acompanya aquest escrit està presa des de el costat de ponent, on es pot veure la façana sud que dóna a la riera i que serà la façana principal de l’edifici. Si res no s’espatlla, serà el primer edifici urbà de Begues que intentarà integrar-se paisatgísticament amb la riera.

No tot s’hi val amb el patrimoni local.

Vista de la mampara des de el vestíbul

La recent col·locació d’una mampara per separar espais al vestíbul principal de la planta baixa de l’edifici de l’Ajuntament delata la manca de criteri, la poca sensibilitat i la falta de respecte vers el nostre patrimoni local que té l’actual equip de govern municipal, format pels grups de Convergència i Unió, Gent de Begues, Units per Begues i Esquerra Republicana de Catalunya.

L’antic habitatge d’estiueig de Can Torres, situat a l’Avinguda Torres Vilaró, és des de l’any 1964 la seu de l’ajuntament de Begues. Va ser construït a principis de segle XX i és d’una bona qualitat formal i constructiva. La influència de l’estil modernista és evident i els materials emprats són excel·lents, tal com s’ha pogut constatar en els decurs de les diferents feines de rehabilitació que en els darrers anys s’han anat fent a l’edifici.

La primera gran rehabilitació es va fer a principis dels anys 90, on entre d’altres importants millores es va col·locar un ascensor i es va obrir un generós espai central que dóna una agradable sensació d’amplitud a l’interior de tot l’edifici. Les posteriors intervencions han incidit amb temes de mobiliari i de petites obres de millora i sempre han procurat ser coherents amb els valors formals que hem heretat d’aquesta construcció.

La mampara que recentment s’ha col·locat, a part dels materials emprats i les seves dubtoses textures, no té cap mena d’interès formal i provoca una desagradable sensació d’estretor al voltant d’un espai d’especial importància distributiva, ja que forma part associada dels elements de comunicació vertical de l’edifici: l’escala, el triple espai i l’ascensor com a elements de relació i comunicació entre les dependències municipals.

Desconec les raons que han portat a materialitzar aquesta intervenció i la col·locació de la mampara i m’imagino que serà per un suposat tema de privacitat. No ho considero justificable de cap de les maneres, ja que aquest espai en concret actua com a vestíbul principal de distribució general de planta baixa i ha de tenir la amplitud, la generositat de mides i de valor formal dels materials a emprar que dignifiquin, encara que sigui modestament, un dels millors exemples edificats del nostre patrimoni local.

És l’edifici públic més emblemàtic que tenim al poble i cal dignificar-lo sempre, encara que sigui amb els petits detalls. I els gestors públics ho han de garantir i han de donar exemple.

Octubre de 2012 

Millora paisatgística de l’eix comercial de Begues

 El títol que encapçala aquest escrit no és meu. L’he copiat d’una proposta que l’equip de govern municipal té programada per invertir a curt termini 26.000,00 € i que consisteix bàsicament en treure pilones del carrer Major, retirar alguns bancs i posar noves jardineres. Els arguments que es fan servir son...” permetre pensar en una nova escala de valors en la que el carrer pot afavorir sinergies i convertir-se en un focus atractiu pel comerç, el turisme i les activitats de lleure ciutadà....”

 

Em costa entendre que es vulgui desmuntar un mobiliari que ha funcionat de forma acceptable durant els últims tres anys i en el qual es van invertir molts diners. El projecte de l’any 2007 per pacificar el carrer Major i el passeig de l’Església va obtenir un ampli consens durant la fase de projecte i durant l’execució de les obres. També s’ha de dir que durant el decurs de les obres es van introduir millores que van tenir el vist i plau de totes les parts implicades.

Aquell projecte, obra de l’arquitecte Carles Casamor, va tenir especial cura en escollir elements simples, resistents, duradors i de baix manteniment. Es feia especial incidència en la neutralitat dels objectes situats a l’espai públic per tal que els comerços i els seus aparadors agafessin el protagonisme. Els elements situats a l’espai públic oferien una zona ordenada i simple per tal que els comerciants aprofitessin aquesta sinergia.

La proposta que es vol portat a terme desmunta un projecte de mobiliari que tenia un segell d’identitat en la persona que ho va dissenyar. La regidoria de comerç altera la parada per decret i sense valorar, de forma consensuada, la proposta de modificació de mobiliari.

Aquest fet em recorda un esdeveniment  històric que va succeir a la Capella Sixtina de Roma. Un pintor que es deia Daniele de Volterra, de motiu "il Braghettone", va rebre l’encàrrec del Papa de “turno” de tapar les vergonyes que amb tanta naturalitat havia pintat Miquel Àngel.

Què hi farem!

La casa Cervelló, petjada racionalista a Begues (I)

Fotografia de la  façana principal. 2012

Al carrer Major, a mig camí entre l’era de can Romagosa i el conjunt d’edificis de la Fundació Bosc, hi ha un habitatge amb jardí que per la seva senzilla composició formal i pels colors discrets de les façanes sovint ens passa desapercebut. És la casa Cervelló, que hi és allí des de l’any 1932. La casa té 80 anys i estareu d’acord amb mi que no ho sembla que en tingui tants, ja que la seva presència encara traspua una vigorosa modernitat. La història de l’edifici comença a l’any 1931 quan l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt, per encàrrec del senyor Enric Cervelló Arbós, va projectar un edifici destinat a habitatge d’estiueig de la seva família amb un disseny que en aquella època era molt agosarat.

Antoni Puig i Gairalt va dissenyar una casa d’estil racionalista, un estil de moda que en aquells temps tenia una important influència internacional i també entre alguns joves arquitectes catalans. Entre ells hi havien homes com Josep Lluis Sert, Josep Torres Clavé, Sixto Illescas i altres, que van divulgar les seves inquietuds i obres en un seguit de publicacions que portava el nom de GATEPAC. Malauradament, la guerra civil va tallar en sec aquesta meravellosa iniciativa.

Tot i això, no és motiu d’aquesta “petjada” analitzar el context arquitectònic i polític del moment ja que hi ha molta documentació sobre el tema que es pot consultar a les biblioteques. El que vull exposar és un detall funcional que trobo interessant de remarcar i per aquest motiu us demano un esforç en observar atentament la documentació gràfica que en el seu dia es va tramitar a l’ajuntament per tal de demanar la llicència d’obres. També s’ha de complementar la atenció amb l’observació de les imatges fotogràfiques o de la contemplació de la casa des de la tanca del carrer.

En els plànols que acompanyo aquest escrit observem que en un sol full està representat el emplaçament de la edificació dins del solar, la planta baixa, la planta pis, una façana, un detall de la secció constructiva i la tanca. A la planta baixa es dibuixa com a element principal un porxo cobert que gairebé envolta tot l’edifici, el rebedor i el hall o sala d’estar. La resta de dependències són el garatge i trasters. A la planta pis hi ha la cuina, el menjador, quatre habitacions i el bany.

Plànol de emplaçament, plantes, alçats i seccions. 1931

A primera vista sembla una distribució convencional, però no ho és.

Esbós del projecte on es veu amb claredat el porxo. 1931 

La sala d’estar està a la planta baixa en contacte amb un generós porxo d’entrada que envolta la casa i que es relaciona directament amb el jardí. La cuina i el menjador estan a la planta pis, relacionats amb les habitacions. Aquesta distribució és innovadora per l’època i delata la importància que donava l’arquitecte en la concepció d’una casa d’estiueig i la diferenciava de les cases convencionals que s’havien fet fins aleshores a Begues i a d’altres indrets.Es volia transmetre la voluntat de crear un porxo en planta baixa gairebé perimetral per tal de gaudir d’uns espais coberts, protegits i en relació directa amb l’exterior enjardinat, pensats com a llocs d’esbarjo, relació social i familiar. Alhora el rebedor i la sala d’estar, conformada en un doble espai d’alçada, formaven junt amb el porxo un tot per gaudir fluidament i lliurement de la planta baixa. El plantejament no deixa de ser trencador i alhora revolucionari.

Si ens situem en l’època en que es va bastir la casa i en la pell del propietari que va acceptar l’agosarada proposta, jo em trec el barret. A part dels innovadors aspectes constructius i formals que es proposaven, avui potser ningú de nosaltres acceptaria una distribució de l’habitatge on la cuina la situéssim al primer pis, on s’ha de pujar totes les menges. S’ha de tenir en compte que abans hi havia personal de servei a les cases d'estiueig.

La primera vegada que vaig visitar la casa vaig experimentar aquesta agradable sensació dels espais del porxo i de la sala amb doble alçada. Aquesta percepció em va acabar de quallar quan la segona vegada que la vaig visitar em va obrir la porta la Sra. Marta Casanova. El seu marit, el Sr. Ramon Cervelló, estava berenant a la cuina de la planta pis i em va venir a rebre baixant per l’escala del doble espai de la sala....

Aviat, si res ho espatlla, tindrem possibilitat de conèixer més a fons altres temes de la casa Cervelló.

Begues, juny de 2012

Bibliografia:

Els arquitectes Antoni i Ramon Puig Gairalt.

Autors: Alicia Suàrez i Mercè Vidal.

Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1993

A.C. G.A.T.E.P.A.C. 1931-1937

Biblioteca de Arquitectura

Editorial Gustavo Gili

Arxiu Històric Municipal

Expedient administratiu d’obres majors. 1931.

Ajuntament de Begues.

Fitxa 314 del Mapa del Patrimoni Cultural de Begues. 2010

Diputació de Barcelona

Oficina del Patrimoni Cultural.

Nota:

S’ha de fer constar que la fitxa 314 del Mapa té un pobre contingut documental i s’hauria de revisar.

Per veure-ho amb major claredat, cliqueu a sobre la imatge

Estalvi i eficiència

Una de les apostes més importants en les quals es va implicar el grup local d’ICV durant la legislatura 2007-2011 va ser intentar optimitzar les despeses que es generen en els equipaments públics. L’objectiu era disminuir les factures de personal, consum energètic i manteniment d’aquests equipaments.

La implantació de la biomassa per a obtenir aigua calenta i calefacció va ser una de les principals mesures que es van prendre. Segons les últimes dades de les quals disposem, les factures que ara es paguen per aquests conceptes a l’escola pública, a la llar d’infants, als vestidors del camp de futbol i de tot el complex esportiu de la piscina coberta, han disminuït a la meitat en els últims 12 mesos. Aquests estalvi és encara més significatiu si es té en compte que darrerament el increment del cost de l’energia que prové dels derivats del petroli ha estat molt important.

També es va fer l’aposta d’intentar encabir en un únic equipament de gran eficiència energètica bona part de les diferents activitats culturals i cíviques que estan disperses al municipi. S’ha de tenir en compte que en el Centre Cívic i Biblioteca també s’ha optat per la biomassa com a font d’energia per a satisfer les necessitats de calefacció i aigua calenta.

Aquesta important iniciativa per un equipament cultural i cívic es va començar a gestar a partir del l’any 2007, formant part d’un projecte polític per Begues. Fins aleshores s’havien fet millores importants en temes d’equipaments esportius, de la policia, dels bombers, del cementiri i també per finançar les rotondes de la variant. Però en temes culturals i energètics no s’havia fet res de rellevant. Al nostre entendre era la assignatura pendent.

És fàcil fer mofa, des d’alguns grups polítics integrants de l’equip de govern, d’un equipament cultural com és el Centre Cívic sense oferir alternatives. Pel que sembla, preferirien tirar-lo a terra mentre la cultura d’aquest poble estigui en mans d’uns quants grups influents.

Que es posi en qüestió el seu manteniment i gestió és totalment lícit, però també s’ha de dir que les fórmules per a la seva gestió publica hi són i són possibles. No avançarem en aquest tema si es deixen d’ingressar els 140.000,00 € anuals provinents de les rebaixes del impost de vehicles de tracció mecànica que s’han aprovat en les darreres ordenances fiscals i si no s’han previst partides prioritàries per a temes de gestió del Centre Cívic dins del pressupost de 2012.

La proposta que fa el grup municipal de Gent de Begues d’abocar esforços i diners en millorar alguns dels vells edificis que actualment estan destinats a equipaments és lloable per tal de preservar el patrimoni municipal. Però cal tenir en compte que el cost que s’ha de pagar per aconseguir una millor eficiència funcional i energètica d’aquests equipaments dispersos és molt costosa d’aconseguir. Les recents directives europees exigeixen l’eficiència dels edificis públics abans de 2018.(*). Nosaltres, el poble de Begues, ja ho haurem assolit segons es dedueix del document “Pla d’Acció d’Energia Sostenible de Begues” i del qual es va donar compte al Ple municipal del mes de març. Tot això gràcies a l’empenta que el grup local de ICV va fer en el seu moment.

Maig de 2012

(*) Desprès del 1 de desembre de 2018, els edificis nous que estiguin ocupats i siguin de propietat publica, seran edificis de consum d’energia quasi nul. La Directiva europea 2010/31/UE defineix un “edifici de consum d’energia quasi nul” com un edifici amb un nivell d’eficiència energètica molt alt la quantitat de la qual nul·la o molt baixa d’energia requerida hauria d’estar coberta, en una molt ample mesura, per energia procedent de fonts renovables, inclosa energia procedent de fonts renovables produïda in situ o a l’entorn.

Vegeu també l’Alternatiu nº 20 d’abril de 2010 on esmentàvem la màxima qualificació d’eficiència energètica del edifici.

Durant la legislatura 2007-2011 en Jordi Dolz ha estat Regidor d’Urbanisme, Obres i Habitatge del govern municipal, essent alcalde en Ramon Guasch.

Carlo Scarpa (1906-1978)

La fotografia que adjunto correspon a la vista d'una sala de la Galeria regional de Sicília a Palermo, on hi ha un treball museístic que va realitzar en Carlo Scarpa, arquitecte i dissenyador italià, durant els anys 1953-1954. En aquest cas es pot veure la intervenció en un conjunt de tres columnes on es ressalten les bases i els capitells clàssics amb la ajuda de un entramat de peces metàl·liques 
contemporànies.

El fet d'insistir en el tema que vaig divulgar el mes de setembre ve motivat pel fet que aquest magnífic exemple de intervenció en el patrimoni només el coneixia en fotografies de blanc i negre. Al trobar una imatge en color,  aprofito la oportunitat per penjar-ho com a complement del que vaig exposar.

Podeu trobar informació sobre aquest arquitecte italià a la Viquipèdia

Febrer de 2012

Sota la font

Principis del segle XX.

La plaça de Camilo Riu, situada al bell mig del poble de Begues i al costat de ponent del edifici del Petit Casal va esser inaugurada el 5 de juny de l'any 1949. A principis del segle XX en el seu lloc hi havia cinc modestos edificis. Cal Tafatans, que estava al costat del Petit Casal, desprès hi havia una casa del Comú que estava llogada com a magatzerm i que també servia de garjola, el següent era l'edifici de l'antic Ajuntament, l'altre era l'escola pública amb escales d'accés exteriors i al final hi havia uns porxos de cal Romagosa que donaven a la Rambla i a la riera de l'Alzina.

A les fotografies de principis de segle XX es poden veure els quatre edificis. Els porxos de cal Romagosa, que no es veuen en aquestes dues primeres imatges, estaven reculats del Cami Ral. Les edificacions entre mitgeres i els porxos eren de mida petita i als anys 30 estaven en molt mal estat de conservació. A finals de l'any 1936 els responsables municipals van acordar enderrocar-los i van deixar els solars lliures d'edificis amb un pou al mig. Al cap de poc temps, tot aquest espai va esdevenir de titularitat pública.

           .

A l'any 1947 l'administració local es planteja cobrir la riera de l'Alzina des del passeig de l'Església fins a la Rambla i aquí és on entra el Sr. Camilo Riu que, com a mecenes, va accedir a costejar les obres de cobrir la riera i alhora urbanitzar tot aquest espai urbà. A les Actes dels Plens d'aquella època es deixa constància de forma molt efusiva la gratitud que van mostrar els gestors municipals i la ciutadania local vers el mecenatge. Per aquest motiu se li va dedicar el nom de la plaça. 

Les següents fotografies estan preses des del mateix lloc i es pot veure el curs natural de la llera de la riera a principis de segle XX i l'estat que tenia la plaça amb la riera coberta a principis dels anys 50. Dels dos magnífics exemplars d'arbres que es veuen només queda la alzina, el roure es va morir i va ser retirat als anys 60. A la primera imatge es poden veure els porxos de cal Romagosa, que estaven quasi bé a tocar la riera.

La urbanització de 1949

No he trobat documentació gràfica del projecte d'obres per urbanitzar la plaça i cobrir la riera, tot hi que hi va haver el tràmit administratiu d'un pressupost per fer la obra. Aquesta documentació seria de gran utilitat per poder saber quina era la idea i el disseny original del espai a ordenar. Hi ha qui m'ha comentat que no hi va haver projecte i que tot plegat va ser una manifestació de les bones practiques constructives dels paletes locals que es van engrescar en dignificar aquest indret urbà.

S'ha de tenir en compte que tota la obra de la plaça té un interès formal que identifica i caracteritza una determinada època en la història del poble de Begues. En aquella època es canalitza, s'endega i es cobreix un tram de la riera de l'Alzina i en conformar el terra del nou espai públic es creen dues plataformes a diferent alçada i sensiblement diferenciades per materials i elements de mobiliari. 

La plataforma superior està situada sobre la llera de la riera que es cobreix amb un doblat de peces ceràmiques, es posa un paviment dur de rajoles, s'habilita un abeurador, s'engalana amb una pèrgola i es col·loquen bancs de pedra artificial. La plataforma inferior, que envolta la font amb la làmina d'aigua, té un paviment tou de sorra i grava emmarcat per paviments i murs de pedra picada que amb diferents alçades i formes que resolen els elements de mobiliari i d'ornamentació.


Per a donar forma a aquest conjunt s'utilitza, preferentment, la pedra calcària de Begues. La pedra local, treballada pels paletes, es fa servir per fer el mur del abeurador, els bancs, la caseta d'accés al soterrani, els suports dels fanals de fundició, els murs perimetrals, les lloses dels paviments i els graons de les escales. Bona part de les pedres van ser extretes de petites pedreres situades molt prop del poble. Una estava al costat de la Creu del Joncar i l'altra a l'indret de la Guardiola, a tocar del puig de la Clota. 


Observant atentament tot el conjunt i els detalls de l'encaix de les pedres s'ha de dir que la feina artesana feta per aquells operaris locals va marcar l'inici del aprenentatge d'un col·lectiu de picapedrers que durant els anys 50-70 va anar perfeccionant el treball de la pedra fins a arribar a encaixar amb notable precisió les pedres treballades. 

Les obres de la plaça van ser encarregades al paleta Tomàs Grau i en aquella època de la postguerra la construcció de la plaça va tenir importants repercussions econòmiques per a un bon grapat de beguetans que hi van treballar......Entre altres, hi havia el Meliton, l'Urpià, el Motis i el Torramorell.

El soterrani, el pou i la font.

Sota la làmina d'aigua i els tres sortidors de la font hi ha un petit soterrani d'instal·lacions. La porta i la escala d'accés a aquest espai soterrat està estratègicament camuflada a la part posterior de la caseta on està el banc i la placa amb l'any de la inauguració amb un gravat de baixrelleu.

Aquest espai soterrat es va construir per fer accessibles i registrables els estris i elements  que faciliten el funcionament i el manteniment de la font. S'ha de tenir en compte que en aquell temps, l'aigua s'havia de extreure del fons del pou amb una bomba elèctrica que la pujava fins a un dipòsit ubicat a prop del sortidor i una vegada en aquest recipient hi havia una segona bomba  que s'encarregava que l'aigua sortís a pressió pel sortidor. A més hi havia un grup de focus lluminosos amb un joc de vidres de colors que intentaven engalanar el conjunt de la font. Aquesta petita infraestructura i els elements constructius que la conformen està resolta d'una forma molt senzilla i ordenada que no deixa indiferent a hom qui la visita.  

El pou és de poca  profunditat i s'alimenta del aigua que es filtra del nivell freatic de la riera de l'Alzina que passa molt a prop seu. Tot el pou està revestit de peces ceràmiques al igual que tots els paraments verticals i de sostres que conformen el corredors i les dues estances soterrades.

La font tenia pretensions, ja que hom diu que hi va intervenir en Carles Boïgas, l'enginyer que va dissenyar la font màgica de Montjuïc.... Jo crec que no vàren arribar tant lluny però la feina feta va ser molt digna. 

Proposta de remodelació de l'any 2000

L'any 1999 l'Ajuntament va convocar un concurs obert per escollir un avantprojecte de remodelació i ampliació de la Plaça Camilo Riu i el seu entorn. Una vegada escollit el guanyador del concurs, es va fer un projecte que contemplava una intervenció de reforma integral de la Plaça Camilo Riu i la urbanització de la Plaça de l'Ateneu. Aquest projecte no es va portar a terme. Hi va haver una oposició generalitzada a la proposta de enderrocar la plaça, ja que no es tenia en compte el llegat i la memòria històrica que representava aquest indret per a molts dels veins del poble. 
Poc temps després es va encarregar a uns altres tècnics l'acondicionament de la Plaça de l'Ateneu i es va deixar en suspens la intervenció a la Plaça Camilo Riu. Tot i així es va enderrocar la pèrgola situada sobre el traçat de llera de la riera. 

Estat actual

En el pas dels temps s'ha anat deteriorant aquest espai urbà i els elements que inicialment el conformaven. La font amb les seves lluminàries de colors, els parterres que inicialment delimitaven la làmina d'aigua, la peanya amb els angelets i les flors, les lletres  amb altrelleu on constava el nom de la plaça, la pèrgola, els fanals de fundició..... tot s'ha anat fent malbé.

Faig l'aposta per fer quelcom i rehabilitar d'alguna manera aquest espai, recuperant els elements que es puguin aprofitar i creant-ne de nous, si cal, per tal d'evidenciar el pas natural del temps.



Les fotos antigues provenen del fons documental del Centre d'Estudis Beguetans, de l'Arxiu fotogràfic Zerkowitz,  de Jordi Guasch i de la familia Romagosa-Mas de les Valls. 

Les dades cronològiques provenen de les Actes dels Plens municipals de març, agost, setembre i octubre de 1947, octubre de 1948 i juny de1949. Aquestes Actes estan penjades a la web de l'Ajuntament a la secció de Arxiu Històrics.
No he pogut incloure fotografies de l'interior del soterrani, ja que els responsables del govern municipal, tot i la meva reiterada insistència, m'han denegat la autorització per fer fotografies al seu interior.




Febrer de 2012