A continuació adjunto una sèrie de tres escrits els quals vaig redactar l’any 2009. Aquest gest el faig per proporcionar una introducció a la història recent del patrimoni local de Begues que més endavant actualitzaré.
En els darrers anys les intervencions als bens patrimonials que conformen l’arquitectura local han estat objecte d’una especial cura, respecte i atenció per part dels gestors municipals a qui els hi ha tocat la feina de prendre decisions sobre la seva preservació.
En el cas de la restauració de Cal Pere Vell, edifici construït a finals del segle XIX, la intervenció de reforma va comportar, a part de la rehabilitació de tot el seu interior, una intervenció a l’ampliació de la façana sud que dona al pati posterior per tal d’encabir nous accessos i la caixa d’ascensor. Aquesta intervenció va comportar la creació d’un volum edificat i noves obertures molt diferents de les que inicialment tenia l’edifici a restaurar. Alhora es va utilitzar el ferro vist, el vidre i la pedra artificial. El contrast entre la façana principal i la posterior, la antiga i la nova, és molt evident i ens situa en un temps i un context totalment diferent.
A l’edifici modernista de l’antic Escorxador, de principis del segle XX, la intervenció va esser respectuosa amb quasi tots els materials que s’havien emprat inicialment a l’exterior, però a l’interior i a la ampliació es van aportar elements constructius nous que donaven resposta a les necessitats i exigències de confort per el nou equipament. El nou volum de coberta plana, el formigó vist, el ferro estructural, el parament vertical de marbre del tipus “travertino” i les generoses obertures del nou accés delaten la diferencia entre la construcció de principis del segle i la de finals del segle XX.
El recinte del Cementiri també va ser objecte d’una molt interessant intervenció de rehabilitació de quasi tot el conjunt i que no deixa indiferent a qui l’observa atentament.
A la recentment restaurada Església de la Rectoria la intervenció ha estat respectuosa amb quasi tots els elements i materials que al llarg dels segles s’hi van afegir. A l’interior s’han incorporat elements nous com és el vidre securitzat al cancell d’entrada i uns plafons de fusta que delimiten els serveis. Aquests nous elements han deixat testimoni d’una intervenció recent enfront d’altres que provenen d’un passat llunyà.
El cas actual de la reubicació i restauració de la Creu de Terme de Can Grau del Coll, catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional,
té una certa complexitat que només es pot afrontar amb un reconeixement acurat de la seva fragmentada i accidentada composició.
Hem de tenir en compte que el conjunt escultòric de la Creu de Terme originàriament estava ubicada a Can Grau del Coll però no en el lloc on està ubicada actualment ja que a principis de segle XX es va desplaçar uns 10 metres. Dels elements que actualment la componen només la base formada per tres graons de gres vermell son els originals. La resta, el fust i el capitell son copies del original fetes durant el segle XX.
La Creu de Terme que fins fa poc estava dempeus al Passeig de l’Església només tenia d’original el capitell del segle XIV. La resta dels elements també eren copies realitzades durant el segle XX.
Davant l’existència, avui en dia, de dues copies de Creu de Terme amb algun element original cadascuna i coneixent els quatre canvis d’ubicació que ha realitzat, la decisió per ubicar-la i restaurar-la no deixa de comportar una certa dificultat de consens entre els responsables de prendre una determinada decisió.
Entenem que tota intervenció sobre el patrimoni ha de preservar allò que té de valuós per les seves connotacions històriques, culturals i artístiques i ha de defugir de tot allò que propicia la confusió per tal de no deixar constància d’allò que és propi del seu temps.
Hem de ser respectuosos amb els elements i les formes del passat però també hem d’estar motivats per afrontar els reptes actuals. El patrimoni valuós del passat és un bé a conservar i el patrimoni que estem forjant en el present també ha de ser un bé a preservat en el futur.
Jordi Dolz
Gener de 2009
