De la pedra en sec al collage de Julià Ventura

Pedra

Un dels materials que identifiquen diverses construccions d’un terme municipal és la pedra natural existent al territori que, manipulada o no, revesteix alguns dels paraments edificats dels seus entorns. En aquest blog he fet referències puntuals l’ús de la pedra en sec quan he esmentat la barraca de mas Ferrer, la seva especial disposició i especejament (Figura 1). Alhora, també s’ha de tenir en compte les importants aportacions documentades i relacionades amb la pedra calcària, la llicorella i l'arenisca emprada en sec que des del Centre d’Estudis Beguetans s’ha divulgat a la seva web (detall), al mapa de la pedra seca i amb els interessants treballs de recerca d’en Víctor Mata i en Xavier Parellada, ambdós membres del CEB.

Figura 1. Detalls de la barraca de pedra en sec a Mas Ferrer. Foto: Elaboració pròpia.

Però en aquest article d’opinió voldria incidir en un fet singular de la utilització i manipulació de la pedra, que es va produir a l’entorn urbà de Begues entre els anys 1920 i el 1980. Ens situarem en l'obra del paleta beguetà Julià Ventura (1900-1980) i la seva innovadora (per a l’època) manera de revestir, amb pedra i altres materials, tanques del carrer i façanes de les edificacions.

 

Antecedents

Tradicionalment, i fins a principis del segle XX, els murs, marges, pous i barraques situades en zones agrícoles i forestals de Begues es conformaven de pedra en sec. En canvi, les parets mestres i de tancament de les edificacions urbanes es bastien preferentment amb un paredat de blocs de pedra amb morter, format per una barreja d’argila, sorra i a vegades s’hi afegia calç. Superficialment, moltes de les façanes urbanes es revestien d’un arrebossat i alhora s’encalcinaven.

 

Els canvis radicals de tota mena que es van produir a principis del segle XX amb l’arribada del tren a Gavà (1881), la construcció de la carretera (1890), els primers automòbils a motor (1901), el servei de tartana Gavà-Begues (1911), el telèfon (1917), l’arribada de l'electricitat (1925) i el fenomen de l’estiueig, van generar noves tècniques en la manera de bastir els nous edificis. Molts d’ells eren habitatges unifamiliars aïllats que tenien una tanca que separava el solar del carrer.

 

Tanca del carrer

La tanca del carrer va ser una novetat en les edificacions de principis de segle i va quedar regulada a les ordinacions de 1934. Aquest fet va motivar que els referents constructius dels paraments de pedra en sec en entorns agrícoles i forestals, utilitzats fins aleshores, no es van considerar adequats per a les noves tanques urbanes. La seva fragilitat i les seves generoses mides no es van valorar com a aptes per a bastir un funcional tancament urbà. Els paletes locals es van haver d’empescar tanques amb altres materials i mides no tan gruixudes, que permetessin conformar obertures, fixar les frontisses de les portes, baranes superiors i altres elements complementaris.

 

Dins d’aquests canvis formals, hi va haver una innovadora aportació que va implantar el paleta Julià Ventura amb una original visió artística de la col·locació de la pedra i altres materials. Va apostar per fer una lectura diferent de la tradicional col·locació sensiblement horitzontal de la pedra en sec i va crear una composició tipus “collage” de materials petris de diferents colors i de materialsceràmics que conformessin una “pell” que intentava dignificar i engalanar l’espai públic.

Aquestes noves varietats de pedres i colors en la zona urbana també respectava la tradicional horitzontalitat de la composició i apostava per diferenciar-se de la grisor dels marges de pedra seca existent en els entorns agrícoles i forestals.

Figures 2 i 3: Detalls de la façana l'església de Sant Cristòfor i d'una tanca del carrer Pineda. Fotos: Elaboració pròpia.

S’ha de tenir en compte que, en aquell temps, també hi va haver altres maneres de col·locar la pedra calcària i que en Julià Ventura no en va ser partícip, com és l’empedrat de la façana i campanar de l’església nova de Sant Cristòfol (Figures 2 i 3). Aquest va ser un model molt diferent d’empedrat que van adoptar i divulgar molts picapedrers beguetans en tanques i paraments edificats, però en aquests exemples es perd l'horitzontalitat i la voluntat d’una ordenada composició formal.

 

Collage

En Julià Ventura va ser fidel als canvis del seu temps i alhora va plasmar unes magnífiques petjades de composició de pedra i altres materials, dins del que podríem classificar com Noucentisme i que ara podem gaudir visualment  en passejar pels carrers on va deixar l’empremta de la seva genial intervenció.

Figures 4 i 5: Detalls de la façana d'Anselm Clavé. Fotos: Elaboració pròpia.

Figures 6 i 7: Detalls de la tanca de casa Martín. Fotos: Elaboració pròpia.

 

Alhora, va respectar escrupolosament les mides de les modestes alçades de les tanques, regulades per les ordinacions de 1934 que permetien contemplar les façanes dels edificis d’habitatges unifamiliars aïllats que hi havia a l'interior de les finques, fet que no podem dir de moltes de les maldestres intervencions que es fan avui en dia (vegeu Figures 4 a la 7).

A més va aconseguir que la tanca no fos un convencional element de separació entre l’espai públic i el privat, i va afegir paràmetres compositius i formals que vestien, engalanaven, delataven harmonia i seqüència visual, tant a tanques com a façanes (vegeu les Figures 8 a la 11).

Figures 8 i 9: Detalls de la tanca de casa Aymerich. Fotos: Elaboració pròpia.

Figures 10 i 11: Detalls de la tanca de casa Vea. Fotos: Elaboració pròpia.

Qualitat urbana

Torno a reproduir un paràgraf que ja he esmentat en altres articles del meu blog, ja que va ser un dels escrits que em va motivar a aprofundir en aquest interessant episodi històric. L'any 1992, l’arquitecte Martínez Tomás, en aprofundir en els treballs previs a l'elaboració de la proposta de modificació del Pla General de 1982 va descriure el que havia observat passejant pels carrers de la part central del poble.

 

“ ...la cura i ordre visual en el paisatge urbà són, en conjunt, exemplars. En termes generals la ciutat té uns carrers ben traçats i amb arbres que els hi donen ombra i que els diferencien: l’arquitectura de les cases i habitatges és de prou qualitat i en general ben conservada i sobre tot hi ha una homogeneïtat en el teixit i un tractament cuidat de tanques i vegetació que garanteixen bona imatge dels seus barris centrals...”

 

Malauradament, no podem dir el mateix de la ciutat que ara s’està vestint.