Noucentisme a Begues, un referent a tenir en compte

En aquest bloc de “Tombar l’aigua” es la tercera vegada que esmento el Noucentisme com un estil arquitectònic que es va manifestar a Begues a principis del segle XX. Ho vaig escriure, de volada, quan vaig analitzar la plaça Camilo Riu amb la seva font i també quan vaig analitzar la pèrgola de la casa Tayadella de la Rectoria. 

Seria agosarat entrar a definir el què va representar aquell estil a nivell nacional, ja que hi ha textos molt ben documentats com són la descripció que fa la Gran Enciclopèdia Catalana on en un dels paràgrafs diu que era: “....un moviment cultural d’abast polític iniciat a Catalunya a la primeria dels segle XX....” o bé al final del llibre sobre els arquitectes Ramon i Antoni Puig Gairalt del qual són autores na Mercè Vidal i Alicia Suàrez on descriuen que un dels aspectes que va caracteritzar al Noucentisme van ser: “... els plantejaments estètics i una idea del progrés com evolució continuada, sense trencament, i la voluntat d’afirmació nacional que reforça la tradició pròpia....” (1)

A nivell local vàrem tenir la oportunitat d’escoltar les interessants aportacions que va fer l’arquitecte municipal, en Xavier Teixidor, sobre el Noucentisme a la conferència que va realitzar a l’Escorxador el setembre de 2010 sobre el “Begues Noucentista? Arquitectura per a l’estiueig”.

La meva aportació en aquest tema té com a punt de partida els treballs iniciats pel mateix Xavier Teixidor durant els anys 2001-2004 en què va elaborar una relació d’edificis catalogables i on, per primera vegada, feia esment de forma documentada de la l’existència d’aquest estil arquitectònic i enumerava els edificis de Begues que entrarien dins d’aquesta classificació. El document, tot i que es va aprovar inicialment per Ple i es va exposar al públic, no va tenir continuïtat administrativa ni es va aprovar definitivament.

Per tal de fer entenedor el tema que plantejo, incorporo unes fotografies d’un bon exemple d’arquitectura del Noucentisme a Begues: la casa Aymerich,  situada a l’Avinguda Torres Vilaró nº 15, cantonada carrer del Bosc. Aquest habitatge és un exemple de casa envoltada de jardí que es va construir durant els “difícils” anys 40 del segle XX i que està inclosa com a fitxa nº 6 del pre-catàleg que va elaborar en Xavier Teixidor el 2004. El Mapa del Patrimoni Cultural que va fer la Diputació de Barcelona l’any 2010 no la va incorporar, motiu pel qual seria recomanable la seva inclusió.

Aquesta edificació, a part de ser un bon referent Noucentista, és alhora un exemple de “bona construcció” realitzada per un singular paleta local, en Julià Ventura Ximenis (1899-1985). La seva formació com a paleta, durant els anys 20 i 30 del segle passat, la va fer al costat de Josep Maria Jujol, a Sant Joan Despí.

Aquestes imatges de la casa Aymerich ens situen l’edificació en el seu estat actual. La visió general no ens dona excessius elements que ens permetin qualificar-ho, d’una forma clara, com a obra Noucentista. Serà la atenta contemplació d’alguns dels seus detalls la que ens ho delatarà.

Aquestes imatges, conformen una seqüència de detalls que estan incorporats a la composició de la pell de les façanes i de la tanca del carrer, on es dedueix que la persona que ho va materialitzar tenia una especial sensibilitat per dignificar els aspectes formals de la construcció.

Si observem les petites reixes ceràmiques engaltades a les xemeneies i als espais de sotacoberta, trobarem referències florals fetes amb la genial manipulació d’uns pocs materials convencionals: rajoles i teules.

Us proposo un atenta observació de cadascuna d’aquestes imatges (podeu clicar sobre la imatge per veure-la amb més resolució) per tal de constatar la delicadesa i l’enginy que hi posava el paleta al transformar uns senzills materials de construcció en unes petites escultures incrustades a les façanes. La justificació del per què de la percepció sobre una encertada composició cal buscar-ho en la valoració del que s’entén per ordre i composició i que són complexes d’explicar, però que amb una atenta contemplació les podem valorar en la seva justa mesura.

La tanca del carrer es el element més treballat de tot el conjunt edificat. La harmonia en barrejar materials molt deferents: pedra calcària de Begues (extreta de la zona de la Guardiola, prop de la Clota), peces ceràmiques de totxo manual d’una bòvila local, peces de ceràmica fina i la forja. La disposició frontal de les peces massisses semblen un quadre de Mondrian, ja que hi ha una volguda obsessió en quadrejar i encaixar totes les peces amb un ordre que captiva. També hi trobarem, de forma encriptada, les quatre barres.

Hi ha pedres que sobresurten, en forma de bonys, dels límits de la alineació del pla de façana. Aquest fet, totalment volgut, delata la clara voluntat de posar en evidència una personal disconformitat del paleta.

El trenat de la reixa metàl·lica de la part superior de la tanca és singular, ja que els dos filaments que es creuen són de diferent secció: un de rodó i l’altre és rectangular, cosa molt poc habitual. La resta de la forja està molt treballada, tot i la simplicitat de les seves formes. Fixeu-vos en el punt de tangència que forma els cercles amb la sinuosa corba que l’envolta, on l’acarona i es converteix en una unió perfectament unida i no sobreposada. Aquests petits grans detalls me’ls va fer notar l’actual propietari de la casa.

A vista d’ocell, i de forma amagada a la visió de l’ull del vianant, es pot veure una petita meravella que només una malaltissa tafaneria ho pot observar: la coronació superior horitzontal de les pilastres esta revestida d’una hàbil i senzilla composició i distribució de rajoles ceràmiques que encercla una petita peça esmaltada d’uns contundents colors blanc i blau marí.

Altres elements que hi podem trobar són els treballats ampits ceràmics de les finestres i els sòcols de les terrasses amb senzilles iconografies de sargantanes i papallones. També tenim al punt més alt de la casa un penell de vents amb punts cardinals acompanyat d’una original icona del drac i ocell.

Em disculpareu la meva tossuderia en donar una excessiva importància als detalls de mida petita que hi ha en aquesta casa, però la visió del conjunt de la edificació abasta una complexitat de formes que desdibuixen una lectura integradora que faciliti la seva comprensió. Potser un altre dia m’hi posaré.

(1) En aquest llibre es fa una petita ressenya de la casa Cervelló con a referent Racionalista a Begues, alhora que bona part del llibre analitza amb profunditat el Noucentisme a Catalunya.   

Vegeu l'altre article relacionat amb el noucentisme a Begues "La tanca del carrer"