De la pedra en sec al collage de Julià Ventura

Pedra

Un dels materials que identifiquen diverses construccions d’un terme municipal és la pedra natural existent al territori que, manipulada o no, revesteix alguns dels paraments edificats dels seus entorns. En aquest blog he fet referències puntuals l’ús de la pedra en sec quan he esmentat la barraca de mas Ferrer, la seva especial disposició i especejament (Figura 1). Alhora, també s’ha de tenir en compte les importants aportacions documentades i relacionades amb la pedra calcària, la llicorella i l'arenisca emprada en sec que des del Centre d’Estudis Beguetans s’ha divulgat a la seva web (detall), al mapa de la pedra seca i amb els interessants treballs de recerca d’en Víctor Mata i en Xavier Parellada, ambdós membres del CEB.

Figura 1. Detalls de la barraca de pedra en sec a Mas Ferrer. Foto: Elaboració pròpia.

Però en aquest article d’opinió voldria incidir en un fet singular de la utilització i manipulació de la pedra, que es va produir a l’entorn urbà de Begues entre els anys 1920 i el 1980. Ens situarem en l'obra del paleta beguetà Julià Ventura (1900-1980) i la seva innovadora (per a l’època) manera de revestir, amb pedra i altres materials, tanques del carrer i façanes de les edificacions.

 

Antecedents

Tradicionalment, i fins a principis del segle XX, els murs, marges, pous i barraques situades en zones agrícoles i forestals de Begues es conformaven de pedra en sec. En canvi, les parets mestres i de tancament de les edificacions urbanes es bastien preferentment amb un paredat de blocs de pedra amb morter, format per una barreja d’argila, sorra i a vegades s’hi afegia calç. Superficialment, moltes de les façanes urbanes es revestien d’un arrebossat i alhora s’encalcinaven.

 

Els canvis radicals de tota mena que es van produir a principis del segle XX amb l’arribada del tren a Gavà (1881), la construcció de la carretera (1890), els primers automòbils a motor (1901), el servei de tartana Gavà-Begues (1911), el telèfon (1917), l’arribada de l'electricitat (1925) i el fenomen de l’estiueig, van generar noves tècniques en la manera de bastir els nous edificis. Molts d’ells eren habitatges unifamiliars aïllats que tenien una tanca que separava el solar del carrer.

 

Tanca del carrer

La tanca del carrer va ser una novetat en les edificacions de principis de segle i va quedar regulada a les ordinacions de 1934. Aquest fet va motivar que els referents constructius dels paraments de pedra en sec en entorns agrícoles i forestals, utilitzats fins aleshores, no es van considerar adequats per a les noves tanques urbanes. La seva fragilitat i les seves generoses mides no es van valorar com a aptes per a bastir un funcional tancament urbà. Els paletes locals es van haver d’empescar tanques amb altres materials i mides no tan gruixudes, que permetessin conformar obertures, fixar les frontisses de les portes, baranes superiors i altres elements complementaris.

 

Dins d’aquests canvis formals, hi va haver una innovadora aportació que va implantar el paleta Julià Ventura amb una original visió artística de la col·locació de la pedra i altres materials. Va apostar per fer una lectura diferent de la tradicional col·locació sensiblement horitzontal de la pedra en sec i va crear una composició tipus “collage” de materials petris de diferents colors i de materialsceràmics que conformessin una “pell” que intentava dignificar i engalanar l’espai públic.

Aquestes noves varietats de pedres i colors en la zona urbana també respectava la tradicional horitzontalitat de la composició i apostava per diferenciar-se de la grisor dels marges de pedra seca existent en els entorns agrícoles i forestals.

Figures 2 i 3: Detalls de la façana l'església de Sant Cristòfor i d'una tanca del carrer Pineda. Fotos: Elaboració pròpia.

S’ha de tenir en compte que, en aquell temps, també hi va haver altres maneres de col·locar la pedra calcària i que en Julià Ventura no en va ser partícip, com és l’empedrat de la façana i campanar de l’església nova de Sant Cristòfol (Figures 2 i 3). Aquest va ser un model molt diferent d’empedrat que van adoptar i divulgar molts picapedrers beguetans en tanques i paraments edificats, però en aquests exemples es perd l'horitzontalitat i la voluntat d’una ordenada composició formal.

 

Collage

En Julià Ventura va ser fidel als canvis del seu temps i alhora va plasmar unes magnífiques petjades de composició de pedra i altres materials, dins del que podríem classificar com Noucentisme i que ara podem gaudir visualment  en passejar pels carrers on va deixar l’empremta de la seva genial intervenció.

Figures 4 i 5: Detalls de la façana d'Anselm Clavé. Fotos: Elaboració pròpia.

Figures 6 i 7: Detalls de la tanca de casa Martín. Fotos: Elaboració pròpia.

 

Alhora, va respectar escrupolosament les mides de les modestes alçades de les tanques, regulades per les ordinacions de 1934 que permetien contemplar les façanes dels edificis d’habitatges unifamiliars aïllats que hi havia a l'interior de les finques, fet que no podem dir de moltes de les maldestres intervencions que es fan avui en dia (vegeu Figures 4 a la 7).

A més va aconseguir que la tanca no fos un convencional element de separació entre l’espai públic i el privat, i va afegir paràmetres compositius i formals que vestien, engalanaven, delataven harmonia i seqüència visual, tant a tanques com a façanes (vegeu les Figures 8 a la 11).

Figures 8 i 9: Detalls de la tanca de casa Aymerich. Fotos: Elaboració pròpia.

Figures 10 i 11: Detalls de la tanca de casa Vea. Fotos: Elaboració pròpia.

Qualitat urbana

Torno a reproduir un paràgraf que ja he esmentat en altres articles del meu blog, ja que va ser un dels escrits que em va motivar a aprofundir en aquest interessant episodi històric. L'any 1992, l’arquitecte Martínez Tomás, en aprofundir en els treballs previs a l'elaboració de la proposta de modificació del Pla General de 1982 va descriure el que havia observat passejant pels carrers de la part central del poble.

 

“ ...la cura i ordre visual en el paisatge urbà són, en conjunt, exemplars. En termes generals la ciutat té uns carrers ben traçats i amb arbres que els hi donen ombra i que els diferencien: l’arquitectura de les cases i habitatges és de prou qualitat i en general ben conservada i sobre tot hi ha una homogeneïtat en el teixit i un tractament cuidat de tanques i vegetació que garanteixen bona imatge dels seus barris centrals...”

 

Malauradament, no podem dir el mateix de la ciutat que ara s’està vestint.

Per on passa soterrada la Riera de l'Alzina? (I)

Figura 1. Foto aèria de Begues del 1956. En vermell, l'àrea d'estudi.

Aquesta pregunta me la vaig fer quan el 2014 vaig veure publicats els plànols del projecte constructiu de Reurbanització del camí Ral entre la Rambla i el Barri Campamà. A un dels documents no quedava clarament dibuixat quin era el llarg traçat soterrat de la Riera de l’Alzina entre el carrer Sant Domènech i el carrer Gimeno Navarro (Figura 2). A més, a la memòria del projecte, no s’esmentava el traçat de la riera en aquest entorn.

Figura 2. Plànol del projecte constructiu de Reurbanització del camí Ral entre la Rambla i el Barri Campamà. En vermell, l'àrea d'estudi. Font: Ajuntament de Begues

Anys més tard, l'any 2020, es va redactar un document anomenat Estudi d’inundabilitat dels torrents i rieres de la conca de la Riera de Begues on la traça de la riera es dibuixava que passava soterrada pel mig del camí Ral (Figura 3). Aquesta ubicació del recorregut de la riera és errònia.

Figura 3. Plànol de l'Estudi d'inundabilitat dels torrents i rieres de la conca de la riera de Begues. En vermell, l'àrea d'estudi. Font: Ajuntament de Begues.

Llavors, per on passa?

Per tal de justificar que la riera no passa soterrada sota el camí Ral cal retrocedir l'any 1965, que és quan es va sol·licitar la llicència per desviar i alhora soterrar la Riera de l’Alzina en aquest entorn. Es van presentar uns plànols i una memòria prou ben detallats (Figura 4) on es dibuixava el recorregut original de la riera pel costat nord del camí Ral creuant una finca de propietat privada. La riera resseguia paral·lelament a 15 metres pel nord del camí Ral.

Figura 4. Plànol de l'estat de la Riera de Begues l'any 1965 per tal de demanar la llicència del seu desviament. Font: Arxiu Municipal de Begues.

La proposta que es va posar sobre la taula va ser la d’acostar la riera el més a prop  possible del camí Ral (Figura 4). Tot i això, el resultat final va ser que la riera es va desplaçar, canalitzar i soterrar dins de la finca i a tocar de la tanca del carrer pel costat sud, no a l’espai públic del camí Ral.

Figura 5. Plànol de la proposta de desplaçament, canalització i soterrament de la Riera de Begues de l'any 1965. Font: Arxiu Municipal de Begues

No deixa de ser sorprenent aquesta solució de situar dins d’una propietat privada la canalització soterrada de més de 100 metres de la Riera de l’Alzina. Tenim exemples d’altres trams d’aquesta mateixa riera que estan soterrats creuant espais de titularitat pública, com són el passeig de l’Església, alguns vials i sota la Plaça Camilo Riu.

En aquest escrit em queda pendent de trobar i exposar el contingut del conveni que hi va haver entre la Confederacion Hidrográfica del Pirineo Oriental, actualment Agència Catalana de l’Aigua (ACA), la propietat privada i l’ajuntament. Ho veurem en un altre article més endavant. 

En iniciar la recerca del que he exposat, vaig aconseguir aquesta pautada seqüència de fotografies aèries (4), elaborada hàbilment per en Xavier Parellada i que delata com va evolucionar cronològicament la modificació d’aquest tram de riera entre els anys 1956 i 1965. Us recomano que hi pareu especial atenció.

Ara ja sabem per on passa!

Red Eléctrica de España incompleix les condicions de la llicència municipal de l'any 1977

Aquesta afirmació no és nova en aquest blog, ja que s’ha anat raonant en anteriors escrits d’opinió ("Un kilòmetre i mig" i Cal desmantellar la subestació del Punt Sud?). La novetat que ara s’aporta per a reafirmar aquesta observació està relacionada amb la documentació administrativa que es va generar en tramitar les condicions de llicència municipal d’obres i d’activitat que FECSA (Fuerzas Eléctricas de Cataluña Sociedad Anónima), com a sol·licitant, va acceptar en el seu moment (Figura 1). Així doncs, Red Eléctrica de España, que és qui té la titularitat del Punt Sud des de l’any 1982 després que fos transferida desde FECSA, passa per alt les condicions estipulades en la llicència municipal.

Figura 1. Emplaçament de la subestació Punt Sud en els documents de FECSA per a obtenir la llicència de l'any 1975. 

La relació de documents correspon a sis fulls de contingut administratiu de l’any 1977, on l’enginyer municipal informa sobre la sol·licitud de llicència, la notificació de l’acord del Ple a FECSA i el document de rebuda signat pel peticionari. Un any abans, és la mateixa FECSA qui va proposar, en demanar la llicència, les condicions de no construir noves línies aèries d’alta tensió si no estan separades un quilòmetre i mig a cada costat edificat de la població. Posteriorment, el Ple de l’ajuntament es va fer seves aquestes mateixes condicions (Figura 2).

Figura 2. Detall de la sol·licitud de FECSA per a la construcció de la subestació Punt Sud l'any 1976. 

Com a mostra flagrant de l’incompliment, tenim el nou traçat d’una nova i imponent línia aèria que està a punt d’implantar-se i se situarà a menys de cent cinquanta metres del Col·legi Sant Lluís de Pla i Amell, la masia de Can Grau del Coll (vegeu la Figura 3) i de diversos habitatges que l’envolten del barri de la Rectoria.

Figura 3. Traçat de la nova proposta de línia d'alta tensió i la seva proximitat amb el nucli urbà. S'indica amb un cercle vermell la distància aproximada de 150 m al voltant de la masia de Can Grau del Coll. S'observa com les torres i la línia nova queden a l'interior d'aquest marge. Font: REE. 

Cal ser conscients que aquest plantejament té poc recorregut, ja que enfrontar-se a una prepotent empresa com és REE no deixa de ser una causa perduda. Tanmateix, cal deixar constància que REE, com a successora de FECSA, no respecta les condicions per les quals se li va donar llicència municipal d’obres i activitat, l’any 1977, per bastir la importantíssima i estratègica subestació de Punt Sud.

A tall de conclusió i per a reafirmar l’arrogància de REE, és necessari destacar que, el dia d'avui (març de 2025), diversos col·lectius locals encara no han rebut les contestes de REE a les al·legacions tramitades el gener de 2024 al Projecte d’Actuació Específica (PAE) el qual proposa el desplaçament de la línia elèctrica que passa per l’avinguda Mediterrània.

Tenim protegit el patrimoni beguetà?

Aquesta pregunta ja planava cap al març de 2015, quan es va celebrar a Begues la taula rodona sobre Patrimoni. En aquest acte (vegeu el programa de l'acte, la invitació, la presentació del CEB i la del CIPAG), del qual ja fa més de 10 anys, s’exposava un tema que no estava resolt: volem conservar i protegir el territori? S’ha de dir que ja han passat deu anys d’aquest interessant debat i encara estem igual.

La protecció amb major o menor grau d’interès del Patrimoni és una assignatura pendent que tenim a Begues. En el seu dia, el Pla General d’Ordenació Urbana de 1969 i el de 1982 no esmentaven ni desenvolupaven aquest tema. El vigent Pla General de 1997 és el primer que reconeix la necessitat de preservar el patrimoni, on es llista en un limitat precatàleg d’edificacions i àmbits d’interès. Aquest darrer document urbanístic deixa molt clar que, posteriorment, caldria redactar un Pla Especial que concretés el grau de protecció d’aquests edificis, indrets i façanes a conservar. S’ha de tenir en compte que el precatàleg esmentat tampoc valorava de forma concreta el patrimoni arqueològic, els béns ambientals, els paisatgístics i els del medi natural.

Després de la taula rodona de 2015, el debat es va reprendre l’any 2021 amb la presentació i aprovació inicial del Pla Especial de Catàleg de Patrimoni. Tanmateix, han passat més de tres anys i aquest pla no s’ha desenvolupat i continua encallat, segons l’equip de govern, per motius administratius.

Pèrgola de la Casa Tayadella, la qual no està inclosa en el precatàleg ni en el Pla Especial aprovat inicialment. Elaboració pròpia.

Mentrestant, al Ple Municipal del mes de maig de 2023, el Centre d’Estudis Beguetans va registrar un Prec a l’equip de govern. Entre altres temes, es demanava l’agilització de la tramitació del Pla Especial de Catàleg de Patrimoni, a més que es resolguessin diverses contradiccions que hi havia al document que s’havia aprovat inicialment. 

Davant d’aquest panorama d’incertesa, es pot dir que no tenim gairebé cap bé patrimonial protegit d’una forma efectiva. Només ho estan la Creu de terme de Can Grau del Coll (BOE, 1963), la Cova de Can Sadurní (BCIL, 2009) i la Masia de Can Térmens (MPPGO NÚM 10, 2009). La resta d’elements que estan al precatàleg del Pla General del 97 o a l’aprovació inicial del Pla Especial del Catàleg de Patrimoni no tenen, a hores d’ara, una efectiva i detallada protecció administrativa. Tan sols tenen una referència genèrica de protecció que està provocant, avui en dia, molts dubtes quan es planteja una possible intervenció.

Així doncs, la resposta a la pregunta que ens plantejàvem en un començament és de fàcil resposta, oi?

La Casa Cervelló: Noves aportacions (IV)

L'any 2012 vaig començar la divulgació de fins a tres articles (I, II i III) on exposava els meus coneixements relacionats amb la casa Cervelló de Begues. La recerca em va resultar molt interessant pel fet que l’edificació és un rellevant element arquitectònic dins del context del Moviment Modern de principis del segle XX.

Han passat tretze anys del primer article i, recentment, hem tingut una nova aportació per conèixer amb més detall dades que fins fa poc eren desconegudes sobre Antoni Puig Gairalt, arquitecte d’aquest interessant edifici. Les aportacions venen de la mà de Marta Cervelló, neboda-neta de Puig Gairalt, que en trobar els manuscrits del dietari íntim de l’arquitecte, ha publicat un llibre sobre la seva vida i obra.

Per donar a conèixer el llibre a Begues es preveu un acte de presentació a la biblioteca de la Ginesta.

Com a documents complementaris adjunto la fitxa tècnica (44EA) que es va incloure a l’aprovació inicial del Pla Especial de protecció del Patrimoni (2021) i dos articles periodístics publicats fa poc als diaris ARA (notícia al web i PDF) i Punt Avui (notícia al web i PDF).

Cal desmantellar la subestació de Punt Sud?

El dia d'avui, s’incompleixen les condicions de la llicència municipal de 1977 que va permetre construir i dotar d’activitat d’ús la subestació de Begues al Punt Sud de forma indefinida (per a més informació consulteu l'article "Un kilòmetre i mig"). Aquesta llicència de construcció d’una infraestructura tan important i estratègica contemplava que, a canvi, no es posessin noves línies elèctriques aèries d’alta tensió a menys d’una distància d’1,5 km dels habitatges. Si no es complia aquesta condició, calia desmantellar la subestació del Punt Sud. I n’és el cas.

Aquesta subestació elèctrica ocupa una superfície de 46.304 m² segons dades de l’any 2004, on 35.674 m² estan dins del terme de Vallirana i 10.530 m² estan dins del terme de Begues. També s’ha de tenir en compte que recentment s’han produït diverses ampliacions de la seva superfície dins del terme municipal de Begues (Figura 1).

Figura 1. Visió aèria del Punt Sud, on s'observa una de les darreres ampliacions.  Font: REE

Només l’equip de govern municipal de la legislatura 2007-2011 (des del primer govern democràtic l’any 1979), format per ICV, ERC i CiU, va fer una aposta clara i contundent per respectar aquest important acord de 1977. Va ser precisament l’any 2008 que es van iniciar els tràmits administratius pel soterrament de la línia elèctrica d’alta tensió que passa per l’Avinguda Mediterrània de Begues Parc. Aquest projecte, però, no va tenir continuïtat a causa del canvi d’equip de govern a la següent legislatura.

Els governs municipals d'ençà del 2011 no han tingut en compte aquest important acord de condicionants per salvaguardar les prescripcions municipals davant els interessos d’iniciatives públiques o privades que no estaven disposades a respectar l’ordenament jurídic municipal, sigui els condicionants de la llicència o el de tenir en compte les ordenances urbanístiques del nostre Pla General del 97.

Aquestes observacions les esmento pel fet que, recentment, l’equip de govern municipal i en forma de Decret d’Alcaldia del mes d’octubre ha donat llicència municipal per començar les obres de desplaçament i desmantellament de la línia elèctrica aèria que passa per l’avinguda Mediterrània. Rellegint el text del Decret es redacta que [...] el projecte s'ha fet seguint la legislació sectorial elèctrica... D’això no en tinc cap dubte, el que sí que qüestiono és que no es respecti el que diu el nostre Pla General i els acords de llicència que es van signar amb els gestors municipals l’any 1977, tal com s’ha respectat durant més de quaranta-cinc anys.

Em pregunto per quina raó Red Eléctrica Española (REE) no respecta el nostre ordenament jurídic i per què l’equip de govern no fa prevaldre els interessos municipals establerts a les normatives vigents i als pactes de la llicència municipal de 1977. Pel que es veu, REE té màniga ampla per ampliar la subestació, enllaçar noves línies aèries d’alta tensió i incrementar la potència elèctrica al Punt Sud, però no són capaços de respectar la distància als habitatges i soterrar les línies aèries conflictives.

Ho reitero, i em baso en la normativa municipal vigent que he anat esmentant al llarg d’aquest article, s’ha de desmantellar la subestació de Punt Sud.