La tanca del carrer

Al recopilar les fotos que he adjuntat sobre la casa Aymerich i fixant-me en el detall de la tanca del carrer, no em puc estar de recordar les encertades observacions que feia l’arquitecte Josep Maria Martínez i Tomàs (1950-1993) sobre el nucli urbà de Begues en el document de la memòria de la proposta de revisió del Pla General del 1982, que va redactar durant l’any 1992 i que, malauradament, no es va aprovar definitivament. En aquell escrit es feia esment per primera vegada de la qualitat del paisatge urbà que encara conservava Begues, sobretot per les construccions que es van realitzar des dels inicis del segle XX fins a la dècada dels anys 50.

En Josep Maria Martínez i Tomàs escrivia sobre la trama urbana de Begues:

“ ...la cura i ordre visual en el paisatge urbà són, en conjunt, exemplars. En termes generals la ciutat té uns carrers ben traçats i amb arbres que els hi donen ombra i que els diferencien: l’arquitectura de les cases i habitatges és de prou qualitat i en general ben conservada i sobre tot hi ha una homogeneïtat en el teixit i un tractament cuidat de tanques i vegetació que garanteixen bona imatge dels seus barris centrals...”

S’ha de tenir en compte que de meitats del segle XX en endavant la qualitat formal dels edificis destinats a habitatges unifamiliars i les seves tanques ha anat empitjorant. Només cal contemplar, passejant pels carrers del poble, la qualitat formal de les tanques i situar-nos en les èpoques en què van ser realitzades. No solament pels materials emprats sinó també per la seva solució formal.

Entenc que la tanca del carrer no ha de servir solament per protegir dels accessos incontrolats o per delimitar la propietat pública i la privada o per definir una primera façana que protegeix la edificació situada al interior del solar... La tanca, ha de ser una pell digna i de qualitat en forma de vestit endiumenjat i alhora ha de poder permetre contemplar la bellesa de la edificació i de la zona enjardinada que hi ha a dins de qualsevol solar urbà.

El cas de la tanca de la casa Aymerich és un bon exemple del que exposo.

   

He considerat adient mostrar un exemple convencional i molt habitual a Begues del que crec que no hauria de ser una tanca d’una finca urbana. Darrera d’aquests matussers i banals elements i ha generalment un baixa qualitat formal de la edificació. I quan esmento de baixa qualitat formal no parlo de qualitat econòmica sinó de baixa qualitat dels valors que ha d’afrontar qualsevol edificació que ha de destacar dignament dins del paisatge urbà, per modesta que sigui.

El Noucentisme preservava el valors “perduts” que esmento i que malauradament no els hem sabut plasmar de forma generalitzada en les edificacions durant aquestes darreres dècades.



Vegeu l'altre article relacionat amb el noucentisme a Begues "Un referent a tenir en compte" 

Noucentisme a Begues, un referent a tenir en compte

En aquest bloc de “Tombar l’aigua” es la tercera vegada que esmento el Noucentisme com un estil arquitectònic que es va manifestar a Begues a principis del segle XX. Ho vaig escriure, de volada, quan vaig analitzar la plaça Camilo Riu amb la seva font i també quan vaig analitzar la pèrgola de la casa Tayadella de la Rectoria. 

Seria agosarat entrar a definir el què va representar aquell estil a nivell nacional, ja que hi ha textos molt ben documentats com són la descripció que fa la Gran Enciclopèdia Catalana on en un dels paràgrafs diu que era: “....un moviment cultural d’abast polític iniciat a Catalunya a la primeria dels segle XX....” o bé al final del llibre sobre els arquitectes Ramon i Antoni Puig Gairalt del qual són autores na Mercè Vidal i Alicia Suàrez on descriuen que un dels aspectes que va caracteritzar al Noucentisme van ser: “... els plantejaments estètics i una idea del progrés com evolució continuada, sense trencament, i la voluntat d’afirmació nacional que reforça la tradició pròpia....” (1)

A nivell local vàrem tenir la oportunitat d’escoltar les interessants aportacions que va fer l’arquitecte municipal, en Xavier Teixidor, sobre el Noucentisme a la conferència que va realitzar a l’Escorxador el setembre de 2010 sobre el “Begues Noucentista? Arquitectura per a l’estiueig”.

La meva aportació en aquest tema té com a punt de partida els treballs iniciats pel mateix Xavier Teixidor durant els anys 2001-2004 en què va elaborar una relació d’edificis catalogables i on, per primera vegada, feia esment de forma documentada de la l’existència d’aquest estil arquitectònic i enumerava els edificis de Begues que entrarien dins d’aquesta classificació. El document, tot i que es va aprovar inicialment per Ple i es va exposar al públic, no va tenir continuïtat administrativa ni es va aprovar definitivament.

Per tal de fer entenedor el tema que plantejo, incorporo unes fotografies d’un bon exemple d’arquitectura del Noucentisme a Begues: la casa Aymerich,  situada a l’Avinguda Torres Vilaró nº 15, cantonada carrer del Bosc. Aquest habitatge és un exemple de casa envoltada de jardí que es va construir durant els “difícils” anys 40 del segle XX i que està inclosa com a fitxa nº 6 del pre-catàleg que va elaborar en Xavier Teixidor el 2004. El Mapa del Patrimoni Cultural que va fer la Diputació de Barcelona l’any 2010 no la va incorporar, motiu pel qual seria recomanable la seva inclusió.

Aquesta edificació, a part de ser un bon referent Noucentista, és alhora un exemple de “bona construcció” realitzada per un singular paleta local, en Julià Ventura Ximenis (1899-1985). La seva formació com a paleta, durant els anys 20 i 30 del segle passat, la va fer al costat de Josep Maria Jujol, a Sant Joan Despí.

Aquestes imatges de la casa Aymerich ens situen l’edificació en el seu estat actual. La visió general no ens dona excessius elements que ens permetin qualificar-ho, d’una forma clara, com a obra Noucentista. Serà la atenta contemplació d’alguns dels seus detalls la que ens ho delatarà.

Aquestes imatges, conformen una seqüència de detalls que estan incorporats a la composició de la pell de les façanes i de la tanca del carrer, on es dedueix que la persona que ho va materialitzar tenia una especial sensibilitat per dignificar els aspectes formals de la construcció.

Si observem les petites reixes ceràmiques engaltades a les xemeneies i als espais de sotacoberta, trobarem referències florals fetes amb la genial manipulació d’uns pocs materials convencionals: rajoles i teules.

Us proposo un atenta observació de cadascuna d’aquestes imatges (podeu clicar sobre la imatge per veure-la amb més resolució) per tal de constatar la delicadesa i l’enginy que hi posava el paleta al transformar uns senzills materials de construcció en unes petites escultures incrustades a les façanes. La justificació del per què de la percepció sobre una encertada composició cal buscar-ho en la valoració del que s’entén per ordre i composició i que són complexes d’explicar, però que amb una atenta contemplació les podem valorar en la seva justa mesura.

La tanca del carrer es el element més treballat de tot el conjunt edificat. La harmonia en barrejar materials molt deferents: pedra calcària de Begues (extreta de la zona de la Guardiola, prop de la Clota), peces ceràmiques de totxo manual d’una bòvila local, peces de ceràmica fina i la forja. La disposició frontal de les peces massisses semblen un quadre de Mondrian, ja que hi ha una volguda obsessió en quadrejar i encaixar totes les peces amb un ordre que captiva. També hi trobarem, de forma encriptada, les quatre barres.

Hi ha pedres que sobresurten, en forma de bonys, dels límits de la alineació del pla de façana. Aquest fet, totalment volgut, delata la clara voluntat de posar en evidència una personal disconformitat del paleta.

El trenat de la reixa metàl·lica de la part superior de la tanca és singular, ja que els dos filaments que es creuen són de diferent secció: un de rodó i l’altre és rectangular, cosa molt poc habitual. La resta de la forja està molt treballada, tot i la simplicitat de les seves formes. Fixeu-vos en el punt de tangència que forma els cercles amb la sinuosa corba que l’envolta, on l’acarona i es converteix en una unió perfectament unida i no sobreposada. Aquests petits grans detalls me’ls va fer notar l’actual propietari de la casa.

A vista d’ocell, i de forma amagada a la visió de l’ull del vianant, es pot veure una petita meravella que només una malaltissa tafaneria ho pot observar: la coronació superior horitzontal de les pilastres esta revestida d’una hàbil i senzilla composició i distribució de rajoles ceràmiques que encercla una petita peça esmaltada d’uns contundents colors blanc i blau marí.

Altres elements que hi podem trobar són els treballats ampits ceràmics de les finestres i els sòcols de les terrasses amb senzilles iconografies de sargantanes i papallones. També tenim al punt més alt de la casa un penell de vents amb punts cardinals acompanyat d’una original icona del drac i ocell.

Em disculpareu la meva tossuderia en donar una excessiva importància als detalls de mida petita que hi ha en aquesta casa, però la visió del conjunt de la edificació abasta una complexitat de formes que desdibuixen una lectura integradora que faciliti la seva comprensió. Potser un altre dia m’hi posaré.

(1) En aquest llibre es fa una petita ressenya de la casa Cervelló con a referent Racionalista a Begues, alhora que bona part del llibre analitza amb profunditat el Noucentisme a Catalunya.   

Vegeu l'altre article relacionat amb el noucentisme a Begues "La tanca del carrer"

La casa Cervelló, petjada racionalista a Begues (II)

El mes de setembre de l’any 2012 es va presentar un treball de recerca sobre la casa Cervelló de Begues. Del treball es va divulgar públicament un tríptic, es va fer una xerrada i la visita a la casa. Però va quedar pendent de penjar al bloc un cartell i l’escrit de presentació que vaig fer de l’acte al edifici del antic Escorxador.

Per tal que quedi constància d’aquests documents, ara ho adjunto al bloc:

Bona tarda.

Em permetreu que la presentació d’aquesta xerrada la faci llegint aquest document que he preparat. Crec que la seva atenta lectura s’ho mereix ja que no em vull deixar res del que jo entenc com a rellevant per tal que aquesta presentació sigui complerta. Parlar en públic sense un guió ben memoritzat té la seva dificultat i jo no estic avesat en aquesta tècnica i espero que em comprengueu.

Avui ens trobem aquí, en aquest modest edifici modernista de l’antic escorxador per exposar una cosa de molt important que va esdevenir als volts dels anys 30 del segle passat a Begues i a Catalunya. Aquí, en aquest poble, es va construir una casa i no una casa qualsevol. Es va construir la casa Cervelló, que per molts de vosaltres és coneguda per la “casa dels magatzems alemanys”, amb un segell d’identitat que en aquell moment va ser innovador i d’un marcat  estil  avantguardista. A Catalunya i en concret a Barcelona, en aquells anys de principis de segle XX bullien, com en altres moments de la nostra història, uns importants debats culturals i artístics en els camps més diversos, i a Begues també hi va arribar alguna cosa de tot allò. En aquest cas concret que estem plantejant avui, va arribar l’arquitectura racionalista de la mà de l’arquitecte Antoni Puig Gairalt, fill de l’Hospitalet.

L’arquitecte Sr Antoni Puig Gairalt tenia una germana que es dia Maria i que estava casada amb el Sr. Enric Cervelló. Aquest matrimoni, originaris de Barcelona i l’Hospitalet van decidir venir a estiuejar a Begues per motius de salut. El metge de capçalera del  Sr. Enric Cervelló va recomanar que fes canvi d’aires per tal de millorar la seva precària salut. Per aquest motiu varen venir a parar aquí. Com molts de vosaltres ja sabeu, no estem davant de cap cas excepcional, ja que en aquells anys el petit poble de Begues va ser un referent de l’estiueig i de canvi d’aires de varies famílies benestants del Barcelonès i del Baix Llobregat.

Deixant de banda el referent social de l’època, que segurament ho esmentaran les ponents aquesta xerrada, jo com a arquitecte i amb 30 anys d’exercici professional, vull fer constar una dada que és molt important i que es va produir en aquells anys: l’actitud dels clients en acceptar i creure en una proposta agosarada i innovadora d’un jove professional de 42 anys i alhora familiar seu. El Sr Antoni Puig els hi va proposar una casa molt diferent de les que s’estaven construint per aquests indrets i al món en general: un edifici racionalista. (en aquell temps se’n deia estil internacional). La valentia de confiar i fer cas a un arquitecte compromès amb les avantguardes arquitectòniques del moment no és ni ha estat habitual. Només s’ha produït en els casos on el client té un nivell de percepció cultural que l’hi permet ser conscient del moment d’excepcionalitat històrica en què està vivint ell i el seu entorn immediat.

Per aquest motiu hem de celebrar avui que la família Cervelló-Puig tinguessin als anys 30 aquella amplitud de mires i fessin cas d’aquella aposta tan agosarada que els hi va presentar el seu cunyat i germà. Junt amb la documentació gràfica del projecte també els hi va dibuixar unes perspectives a mà alçada amb vistes des de la part inferior de la casa, per tal que els clients poguessin entendre els porxos de planta baixa que proposava, ja que era difícil comprendre-ho amb la visió convencional de les plantes i alçats. Gràcies a tots ells, avui, nosaltres, els ciutadans d’aquest poble, podem gaudir de la contemplació de la casa Cervelló com un singular element arquitectònic del paisatge urbà..

Per tal de comprendre el perquè ara i en aquest moment es fa aquest debat, he de dir que ja fa temps que tenia aquesta idea al cap, però la guspira que ho ha encès ha estat una fitxa mal confeccionada del Mapa de Patrimoni Local, un document elaborat durant l’any 2010 per la Diputació de Barcelona, que em va engrescar a donar a conèixer els veritables valors formals d’aquest singular edifici i alhora instar a que es modifiqui el pobre redactat de la fitxa.

Bé, m’estic allargant i només m’havia proposat en aquesta presentació fer una breu  introducció i presentar els ponents d’aquesta xerrada. Així dons us presento els veritables protagonistes de tot plegat i que sense ells aquest acte i tot el que l’envolta no hauria estat possible. Al meu costat (davant) tinc el Sr. Ramon Cervelló Puig, actual propietari de la casa, fill del Sr. Enric Cervelló i la Sra. Maria Puig. Gràcies a ell i a la seva esposa, na Marta Casanova, ha estat possible emplenar de contingut els valuosos ingredients d’aquest acte. He de fer constar que tot i que el Sr. Ramon Cervelló no està empadronat en aquest poble, la seva implicació i estima vers Begues la hem pogut comprovar bastament hom que l’ha tractat i sobretot els membres dels CEB, del qual és soci. 

Tinc al meu costat les historiadores i professores del departament d’Historia de l’Art de la Universitat de Barcelona, la Sra Alicia Suàrez i la Sra. Mercè Vidal, coautores del llibre “Els arquitectes Antoni i Ramon Puig Gairalt” publicat a l’any 1993 i que molt amablement van acceptar la invitació de venir a donar a conèixer el contingut internacional i local d’aquest petit tresor racionalista que tenim a Begues.

Abans d’iniciar la ponència vull fer constar que aquesta s’inscriu dins dels actes que el Centre d’Estudis Beguetans ha anat desenvolupant durant els últims anys per tal d’anar aprofundint amb més rigor la nostra història i el nostre patrimoni local, amb la novetat que el debat d’avui s’emmarca dins d’una nova secció recentment creada dins del CEB que s’anomena “Arquitectura i Urbanisme del segles XX a Begues”. Vull fer un especial reconeixement a la Rosa Savillano, membre del CEB que m’ha donat des del inici d’aquesta aventura el seu suport incondicional i ha col·laborat amb la materialització d’aquest  esdeveniment. També vull agrair a l’Ajuntament de Begues per la cessió d’aquest l’edifici i el suport tècnic i logístic que tot acte d’aquestes característiques comporta.

I ara per tal de donar continuïtat a l’acte tindrà la paraula la Sra. Mercè Vidal que dissertarà sobre “el context internacional de l’arquitectura moderna” i tot seguit la Sra. Alicia Suàrez ens parlarà sobre “la figura d’Antoni Puig Gairalt amb la casa Cervelló”. En finalitzar les exposicions, el Sr. Ramon Cervelló us avançarà una sorpresa per demà. Per tant un engresco a seguir atentament el debat fins al final.

Sres. ponents, us cedeixo la paraula.

Begues, setembre de 2012

15/10/2012

Jordi Dolz Abadia

El roure i l’edifici del Centre Cívic (III)

Fa més d’un any que vaig iniciar un parell d’articles que donaven a conèixer la meva opinió sobre la gestió i l’estat en que es trobaven les obres de construcció de l’edifici del Centre Cívic, l’equipament públic més important que s’hagi fet mai a Begues.

Han passat més de dos anys i mig des que es varen iniciar les obres i observo que no s’ha avançat tal i com l’equip de govern actual ens va fer veure en els titulars que va divulgar a finals de 2011. Allí s’anunciava un important acord amb l’empresa constructora que garantia l’acabament de les obres en un curt període de temps (butlletí municipal nº 86).

Des d’aquella data de novembre de 2011 ha passat més d’un any i les obres encara no han finalitzat. Falten molts elements per enllestir a l’interior de l’edifici i també a l’urbanització del seu entorn. També falta per acabar l’edifici semisoterrat que ha d’encabir les sitges i les calderes de biomassa i que està situat a la falda nord del turó de la Costeta. Totes aquestes obres i infraestructures estaven pressupostades, licitades per l’ajuntament i acceptades per la empresa Corelia, adjudicatària de les obres. Per a aquesta edificació hi havia assignada i aprovada una important partida pressupostària des de l’any 2010, la qual es va acordar en el seu dia amb el vist i plau dels partits locals de ICV, CIU i ERC.

No sé veure raons de pes que justifiquin la situació en què es troba l’obra inacabada, tot i que la causa pot ser la insolvència de la empresa constructora. El projecte executiu està molt ben redactat i la tramitació administrativa de la licitació es va desenvolupar correctament. Crec que l’actual equip de govern no ha sabut i no sap gestionar l’execució de la obra, altrament les coses haurien anat millor. Tampoc he sabut trobar raonaments per part de l’equip de govern, adreçats a la opinió pública, que analitzin i donin resposta a aquest important retard.

No solament observo aquestes mancances de gestió i preses de decisió, sinó que a més a més trobo a faltar respostes a altres temes complementaris de l’obra que s’haurien d’haver materialitzat fa temps i que no s’han tramitat, com són:

   - La aplicació de l’expedient sancionador que es va iniciar a principis de 2011 a la empresa constructora per l’incompliment de contracte

   - L’adjudicació de l’equipament escenogràfic

  - El redimensionat de la biblioteca per tal de donar cabuda a un espai per a la gent gran

   - El condicionament d’un tram de la riera

   - Les propostes i previsions de gestió i manteniment integral de l’equipament...

Res del que he esmentat abans sembla que es gestioni i prengui forma, sembla com si només el roure, com a ésser viu que està al seu costat sigui l’únic interlocutor, l’únic amic amb qui dialoga l’edifici. A la resta dels ciutadans amb prou feines en arriben les noticies.

La foto que acompanya aquest escrit està presa des de el costat de ponent, on es pot veure la façana sud que dóna a la riera i que serà la façana principal de l’edifici. Si res no s’espatlla, serà el primer edifici urbà de Begues que intentarà integrar-se paisatgísticament amb la riera.