Recull fotogràfic (2010-2011) de la construcció del Centre Cívic (V)

A continuació podreu veure un recull fotogràfic de les obres que es van fer en el decurs d’un any de construcció. Han passat dos anys i mig des de la última fotografia i per causes diverses les obres del Centre Cívic i Biblioteca encara estan per acabar. 

No us deixeu d'encendre els altaveus!

Canvi d’empresa constructora i modificat del projecte del Centre Cívic (IV)

Canvi d’empresa constructora.

A finals de juliol i després de més de tres anys de l’inici de les obres de l’edifici del Centre Cívic i Biblioteca, el govern municipal, de mutu acord ha rescindit el contracte amb la empresa constructora Corelia i ha aprovat un modificat del projecte.

Durant aquests darrers dos anys he anat publicant al meu “blog” un total de tres articles on donava la meva visió personal sobre el tema i que alhora coincidia amb la del grup municipal de ICV.

Dolent es el qualificatiu que posaria als resultats obtinguts pels responsables polítics que han gestionat durant més de dos anys unes obres que en teoria haurien d’estar acabades l’any 2011. I per tal de fer entenedor el meu posicionament demano que llegiu detingudament els tres articles que he publicat al meu blog. Altrament no s’entendria el context que estic analitzant.

Enllaços:

Les obres del Centre Cívic (I)

Centre Cívic: projecte, obra i economia. (II)

El roure i l’edifici del Centre Cívic (III)

Els expedients sancionadors que es van posar a Corelia a principis de 2011, per part del equip de govern liderat per ICV, denunciaven un comportament irresponsable d’una constructora que no complia amb diligència els terminis que s’havia compromès a respectar. L’equip de govern municipal de la actual legislatura, sabia el tarannà que gastava la constructora ja que alguns dels grups que el formen (CIU i ERC) havien estat espectadors i executors privilegiats durant la legislatura 2007-2011. Personalment i com a grup municipal de ICV, aquesta irresponsabilitat la vàrem fer saber de forma reiterada als regidors del actual equip de govern municipal.

La presa de decisions sobre l’expedient sancionador que es va plantejar a principis de 2011 s’ha dilatat en el temps i ara, a juliol de 2013, amb un document de mutu acord, la empresa Corelia desapareix d’escena i una empresa subcontratada es fa responsable d’acabar les obres. Aquest escenari és el que es plantejava ja fa més de dos anys per part de ICV i que els actuals gestors municipals no ho han aconseguit fins fa quatre dies.

L’empresa Corelia en surt afavorida pel mutu acord ja que entre altres concessions se l’hi condona les sancions que de forma raonada i justificada se l’hi va imposar a principis de 2011 i  les arques municipals en surten perdent.

   

El modificat del projecte.

La modificació que es proposa al projecte no modifica l’essència del què es va aprovar inicialment. Com a canvi rellevant es preveu ubicar el casal d’avis a la planta pis, ja que la biblioteca, seguint els paràmetres de la Diputació, tenia espais massa generosos i darrerament han rectificat a la baixa. Per tant, sigui benvinguda la ubicació de nous usos inicialment no previstos, encara que el cost addicional a pagar sigui de 360.000,00 €.

La foto que acompanya aquest escrit forma part del grup d’instantànies que vaig fer a finals de l’any 2010, algunes d’elles les he publicat en aquest blog on feia esment del diàleg entre les branques del roure, els pilars i les creuetes de la estructura metàl·lica del nou edifici.

Amb la foto que acompanya aquest escrit, vull deixar constància que un dels objectius del projecte inicial del edifici del Centre Cívic era la relació entre l’edifici modernista de l’antic escorxador i el nou edifici. Ambdós estan molt propers i com a nexe d’unió hi ha la riera de Begues. Sempre ha esta present que la riera sigui tractada paisatgísticament i que sigui un element que d’alguna manera relacioni els dos edificis.

Proposta d'escut municipal

La proposta de dotar el municipi de Begues d’un escut, que complís els requisits establers per la normativa heràldica vigent, ha estat envoltat d’un seguit de mancances i malentesos en la tramitació administrativa que ha provocat que, a darrera hora, el Ple municipal del mes de octubre ha posposat la seva aprovació definitiva.

  

E1. Escut proposat pel CEB.

Els tràmits es van iniciar l’any 2012 amb l’encàrrec que va fer la regidoria de Governació de l’Ajuntament de Begues al Centre d’Estudis Beguetans (CEB). Per aquest motiu en Víctor Mata, membre del CEB, es va encarregar d’elaborar una proposta d’escut. (E1)

La proposta va ser entregada a l’equip de govern municipal el mes de maig i el juliol va ésser divulgada a la Eixarmada nº 11, publicació periòdica del CEB. De la lectura del document s’observa que la proposta està molt ben documentada i les conclusions a que arriba estan raonades i són coherents amb els segells històrics de Begues.

El Ple del 3 d’octubre de 2012 va aprovar, per majoria absoluta, l’inici del tràmit administratiu i va recollir la proposta del CEB. Al novembre i per decret d’alcaldia es va crear una comissió de caràcter tècnic, formada per tres persones amb l’encàrrec específic de fer un seguiment i assessorament sobre la tramitació. Aquestes persones són el regidor de governació, un representant de la direcció general d’administració local i un representant del CEB.

E2. Primer escut proposat pel assessor en heràldica.

La proposta es va tramitar a la Generalitat per tal que emetés el seu parer sobre la proposta. L’assessor d’heràldica de la Generalitat en el seu informe de novembre proposa un escut (E2) diferent  al proposat pel CEB.

Quan, a principis de gener de 2013, es reuneix la comissió tècnica, aquesta  desestima les recomanacions de l’assessor d’heràldica i aposten per la proposta inicial del CEB. Assabentat d’aquest posicionament, l’assessor d’heràldica introdueix, a finals de gener, petites modificacions a la seva proposta (3).

L’embolic comença quan el mes de febrer, en reunir-se per segona vegada la comissió tècnica, aquesta aprova acceptar l’escut (E3) que havia presentat a finals de gener l’assessor d’heràldica. I aquí és on s’ha produït un greu malentès: les tres persones de la comissió tècnica donen per fet, verbalment, que l’escut que s’aprova es el del CEB (E1).  S’ha d’entendre que la acta està mal redactada i d’això no és conscient l’equip de govern fins poques hores abans del Ple del mes d’octubre de 2013..

E3. Segon escut proposat pel assessor en heràldica.

L’expedient, amb aquesta incongruència sobre l’escut, s’exposa a informació pública durant el mesos de maig i juny i no es presenta cap al·legació.

Al Ple d’octubre de 2013, on es posa sobre la taula l’aprovació definitiva de l’escut i la bandera, també es posa en evidència que no s’ha donat a conèixer a la ciutadania l’escut amb els mitjans habituals que té l’Ajuntament per fer conèixer els temes d’interès general. No es va divulgar al butlletí municipal durant el 2012 i tampoc durant el 2013. Tampoc es van penjar als anuncis oficials de la web municipal. En una paraula, desinformació total.

Per acabar-ho d’arrodonir, el butlletí municipal d’aquet mes d’octubre, el regidor de governació ens informa que l’escut (E3) ha estat aprovat definitivament pel Ple. Aquesta noticia no és certa, ja que el Ple va decidir posposar l’aprovació ja que es va constatar que la tramitació tenia greus mancances formals.

No s’acaba aquí el serial. També tenim el tema de la bandera, que tot i que a la proposta d’acord  proposava aprovar-la, ningú, a hores d’ara, ha vist cap gràfic o dibuix de com seria.

Un despropòsit.

I així anem fent..

Font d'en Pepa

La “pedra que es mou” està a la Collada, al barri de la Rectoria, més enllà del final del cul de sac del carrer del Mirador tot endinsant-se pel penya-segat.

El fet que esmenti aquest indret singular ve motivat pel fet que tot balancejant-se sobre la pedra hom veu, mirant cap a llevant, una espectacular vista de la plana del Llobregat, l’antic camí Ral que passa per la falda del puig d’Endí  que et porta a Sant Climent i la vall de la riera de Salom. També s’ha de dir que des de les arcades del mirador del Mur es veuen unes bones vistes, però des de la “pedra que es mou” el camp de visió és molt més ampli.

La primera intenció d’aquest article era parlar de les cases Rigo i Feriche que es troben prop d’aquet indret amb vistes privilegiades sobre la plana, però la recerca es va reconduir al assabentar-me que als anys 60 del segle passat  tres veïns d’aquesta zona es van engrescar en una empresa arriscada, costosa i alhora enginyosa: pujar aigua del fons de la vall fins als seus habitatges que estaven a dalt a la Collada. És a dir, bombejar aigua des de la “font d’en Pepa”, salvant un no menyspreable desnivell de 280 metres.

Sabeu on està la font d’en Pepa?.

Pels que aneu cada any a la caminada popular que es fa per Festa Major  recordareu que el recorregut que es va fer l’any 2012 va passar prop de la roca del Barret. Dons, més avall de la roca, tot just quan s’inicia la riera de Salom i també on s’inicia el camí de pujada que et porta a les ruïnes de la rajoleria de Mas Alemay, allí està la font.

Adjunto cinc plànols de diferents èpoques on es pot veure el indret amb la toponímia que identifica l’entorn.

1. Detall d’un plànol de 1912. Tot i que no està esmentada, la font està al inici de la riera de Salom.

2. Plànol de 1929 on es veu amb molta claredat la toponímia de la zona amb el nom de la “font d’en Pepa”.

3. Plànol de 1977  on es veu clarament la petita construcció que s’hi va fer a finals dels anys 60.

4. En els plànols del cadastre es veu el desbrossat provocat pel recorregut de la canonada amb el seu traçat gairebé rectilini des de la font fins a la casa dels Rigo, a la Collada.

5. Detall de plànol del Catàleg de masies de l’any 2013.

La iniciativa dels tres veïns: Rigo, Feriche i Òdena, sorgeix a finals dels anys 60 per la voluntat d’aconseguir quantitats importants d’aigua per satisfer les necessitats que tenien les seves famílies, sobretot en èpoques d’estiu, ja que les pluvials que recollien de les cobertes no acontentaven les seves demandes. No tenien accés a l’aigua canalitzada dels pous de la Sínia o dels “padres” (1) i tampoc volien dependre de l’aigua que es transportava amb camions cisterna.

Tots tres es van engrescar i van demanar permís a la família Mas de las Valls, que és la propietària dels indrets de la Collada, per tal de poder construir un pou a la font de la vall, bastir un petit edifici per ubicar les instal·lacions, posar una bomba, portar electricitat i desplegar una llarga canonada d’uns 700 m de llargada i de 6 cm de diàmetre fins a la casa dels Rigo, on hi havia una gran cisterna de distribució.

Les feines varen ser laborioses i costoses, ja que l’accés rodat fins a la font es realitzava resseguint el camí de forta pendent que passa pel costat de la rajoleria de Mas Alemany, i que s’agafa al km 7 de la carretera de Gavà. Al lloc on hi havia la primitiva font natural, un espai frondós i feréstec, es va bastir un pou d’uns 2 metres de diàmetre i 10 metres de fondària i a més, al fons del pou es va realitzar una galeria horitzontal soterrada, seguint el curs de la riera, d’uns 15 metres per tal de donar més capacitat d’acumulació d’aigua. Aquestes dures feines d’excavació les varen fer els dos germans de cal Xanco.

Es va construir un petit edifici com a contenidor dels mecanisme de suport a la bomba, com són la entrada amb registre de la boca del pou i la estació transformadora. La seva alçada és generosa ja que la seva part superior havia de recollir la línia aèria d’electricitat de mitja tensió (25 KW) que havia de alimentar els motors de les bombes. Aquesta línia elèctrica, sustentada per torres de gelosia metàl·liques, es van bastir expressament per alimentar aquesta petita estació transformadora i tenia el seu inici més avall de la masia de Mas de les Valls, dins del terme municipal de Sant Climent.  

 Acabades les feines d’excavació del pou i de la construcció del petit edifici, es va instal·lar una bomba submergida (marca WORTHINGTON de 12 CV a 380 W.). Un llamp, que va entrar per cablejat aeri, la va fer malbé i es va posar una segona bomba de superfície (marca SIHI de 10 CV a 380 W.). Aquestes dades tècniques les esmento per tal de deixar constància que les bombes utilitzades en aquella època es poden classificar com a moderadament potents per als usos privats de quatre veïns.

La canonada d’aigua, d’acer galvanitzat, al sortit de l’edifici de la font, discorre superficialment i va buscant el recorregut més directe, en alguns trams gairebé vertical, fins a la cisterna de la casa dels Rigo. Una vegada l’aigua estava a dalt, es distribuïa cap als altres dos veïns amb una conducció soterrada o no, segons la ubicació del veí..

El giny va funcionar uns deu anys, fins que diversos problemes tècnics i les farregoses feines de manteniment va fer que es deixés d’utilitzar. S’ha de tenir en compte que en aquelles èpoques, a principis dels anys 80, es va posar en funcionament el subministrament de l’aigua potable canalitzada provinent de Gavà. 

Les fotos que adjunto no arriben a donar una bona idea del indret, ja que la vegetació ha tapat gairebé tota la edificació. Les dues úniques fotos que valen la pena són la que surt el protagonista de l’escrit amb cara de satisfacció quan, per fi va trobar la font, i a la segona es pot veure al Joan Clavé amb el dall. Està molt content amb aquesta eina ja que, em va explicar, la utilitzaven molt sovint els seus avantpassats quan treballaven al bosc. Vàrem fer tres visites al lloc fins a poder trobar la font.

   

     

 

En un altre article al meu bloc us parlaré de la pujada de l’aigua des de Gavà i que es va realitzar a finals dels anys 70.

Les dades de la memòria oral les he obtingut de les entrevistes que he realitzat a la família Rigo, a Joan Òdena i a Pepe Feriche. Per  realitzar la recerca de la font, he comptat amb la agradable companyia d’en Joan Clavé. A tots ells el meu sincer agraïment.

(1)

Pous situats al Pla de la Sínia, prop del Passeig del Plataners.. Encara es poden veure les petites edificacions molt a prop del Passeig. Aquests pous subministraven aigua entre els anys 50 i 70 a varis veïns de la zona propera a la Sínia, majoritàriament als carrers Ferran Muñoz, Pineda i Avinguda Torres Vilaró.

La tanca del carrer

Al recopilar les fotos que he adjuntat sobre la casa Aymerich i fixant-me en el detall de la tanca del carrer, no em puc estar de recordar les encertades observacions que feia l’arquitecte Josep Maria Martínez i Tomàs (1950-1993) sobre el nucli urbà de Begues en el document de la memòria de la proposta de revisió del Pla General del 1982, que va redactar durant l’any 1992 i que, malauradament, no es va aprovar definitivament. En aquell escrit es feia esment per primera vegada de la qualitat del paisatge urbà que encara conservava Begues, sobretot per les construccions que es van realitzar des dels inicis del segle XX fins a la dècada dels anys 50.

En Josep Maria Martínez i Tomàs escrivia sobre la trama urbana de Begues:

“ ...la cura i ordre visual en el paisatge urbà són, en conjunt, exemplars. En termes generals la ciutat té uns carrers ben traçats i amb arbres que els hi donen ombra i que els diferencien: l’arquitectura de les cases i habitatges és de prou qualitat i en general ben conservada i sobre tot hi ha una homogeneïtat en el teixit i un tractament cuidat de tanques i vegetació que garanteixen bona imatge dels seus barris centrals...”

S’ha de tenir en compte que de meitats del segle XX en endavant la qualitat formal dels edificis destinats a habitatges unifamiliars i les seves tanques ha anat empitjorant. Només cal contemplar, passejant pels carrers del poble, la qualitat formal de les tanques i situar-nos en les èpoques en què van ser realitzades. No solament pels materials emprats sinó també per la seva solució formal.

Entenc que la tanca del carrer no ha de servir solament per protegir dels accessos incontrolats o per delimitar la propietat pública i la privada o per definir una primera façana que protegeix la edificació situada al interior del solar... La tanca, ha de ser una pell digna i de qualitat en forma de vestit endiumenjat i alhora ha de poder permetre contemplar la bellesa de la edificació i de la zona enjardinada que hi ha a dins de qualsevol solar urbà.

El cas de la tanca de la casa Aymerich és un bon exemple del que exposo.

   

He considerat adient mostrar un exemple convencional i molt habitual a Begues del que crec que no hauria de ser una tanca d’una finca urbana. Darrera d’aquests matussers i banals elements i ha generalment un baixa qualitat formal de la edificació. I quan esmento de baixa qualitat formal no parlo de qualitat econòmica sinó de baixa qualitat dels valors que ha d’afrontar qualsevol edificació que ha de destacar dignament dins del paisatge urbà, per modesta que sigui.

El Noucentisme preservava el valors “perduts” que esmento i que malauradament no els hem sabut plasmar de forma generalitzada en les edificacions durant aquestes darreres dècades.



Vegeu l'altre article relacionat amb el noucentisme a Begues "Un referent a tenir en compte" 

Noucentisme a Begues, un referent a tenir en compte

En aquest bloc de “Tombar l’aigua” es la tercera vegada que esmento el Noucentisme com un estil arquitectònic que es va manifestar a Begues a principis del segle XX. Ho vaig escriure, de volada, quan vaig analitzar la plaça Camilo Riu amb la seva font i també quan vaig analitzar la pèrgola de la casa Tayadella de la Rectoria. 

Seria agosarat entrar a definir el què va representar aquell estil a nivell nacional, ja que hi ha textos molt ben documentats com són la descripció que fa la Gran Enciclopèdia Catalana on en un dels paràgrafs diu que era: “....un moviment cultural d’abast polític iniciat a Catalunya a la primeria dels segle XX....” o bé al final del llibre sobre els arquitectes Ramon i Antoni Puig Gairalt del qual són autores na Mercè Vidal i Alicia Suàrez on descriuen que un dels aspectes que va caracteritzar al Noucentisme van ser: “... els plantejaments estètics i una idea del progrés com evolució continuada, sense trencament, i la voluntat d’afirmació nacional que reforça la tradició pròpia....” (1)

A nivell local vàrem tenir la oportunitat d’escoltar les interessants aportacions que va fer l’arquitecte municipal, en Xavier Teixidor, sobre el Noucentisme a la conferència que va realitzar a l’Escorxador el setembre de 2010 sobre el “Begues Noucentista? Arquitectura per a l’estiueig”.

La meva aportació en aquest tema té com a punt de partida els treballs iniciats pel mateix Xavier Teixidor durant els anys 2001-2004 en què va elaborar una relació d’edificis catalogables i on, per primera vegada, feia esment de forma documentada de la l’existència d’aquest estil arquitectònic i enumerava els edificis de Begues que entrarien dins d’aquesta classificació. El document, tot i que es va aprovar inicialment per Ple i es va exposar al públic, no va tenir continuïtat administrativa ni es va aprovar definitivament.

Per tal de fer entenedor el tema que plantejo, incorporo unes fotografies d’un bon exemple d’arquitectura del Noucentisme a Begues: la casa Aymerich,  situada a l’Avinguda Torres Vilaró nº 15, cantonada carrer del Bosc. Aquest habitatge és un exemple de casa envoltada de jardí que es va construir durant els “difícils” anys 40 del segle XX i que està inclosa com a fitxa nº 6 del pre-catàleg que va elaborar en Xavier Teixidor el 2004. El Mapa del Patrimoni Cultural que va fer la Diputació de Barcelona l’any 2010 no la va incorporar, motiu pel qual seria recomanable la seva inclusió.

Aquesta edificació, a part de ser un bon referent Noucentista, és alhora un exemple de “bona construcció” realitzada per un singular paleta local, en Julià Ventura Ximenis (1899-1985). La seva formació com a paleta, durant els anys 20 i 30 del segle passat, la va fer al costat de Josep Maria Jujol, a Sant Joan Despí.

Aquestes imatges de la casa Aymerich ens situen l’edificació en el seu estat actual. La visió general no ens dona excessius elements que ens permetin qualificar-ho, d’una forma clara, com a obra Noucentista. Serà la atenta contemplació d’alguns dels seus detalls la que ens ho delatarà.

Aquestes imatges, conformen una seqüència de detalls que estan incorporats a la composició de la pell de les façanes i de la tanca del carrer, on es dedueix que la persona que ho va materialitzar tenia una especial sensibilitat per dignificar els aspectes formals de la construcció.

Si observem les petites reixes ceràmiques engaltades a les xemeneies i als espais de sotacoberta, trobarem referències florals fetes amb la genial manipulació d’uns pocs materials convencionals: rajoles i teules.

Us proposo un atenta observació de cadascuna d’aquestes imatges (podeu clicar sobre la imatge per veure-la amb més resolució) per tal de constatar la delicadesa i l’enginy que hi posava el paleta al transformar uns senzills materials de construcció en unes petites escultures incrustades a les façanes. La justificació del per què de la percepció sobre una encertada composició cal buscar-ho en la valoració del que s’entén per ordre i composició i que són complexes d’explicar, però que amb una atenta contemplació les podem valorar en la seva justa mesura.

La tanca del carrer es el element més treballat de tot el conjunt edificat. La harmonia en barrejar materials molt deferents: pedra calcària de Begues (extreta de la zona de la Guardiola, prop de la Clota), peces ceràmiques de totxo manual d’una bòvila local, peces de ceràmica fina i la forja. La disposició frontal de les peces massisses semblen un quadre de Mondrian, ja que hi ha una volguda obsessió en quadrejar i encaixar totes les peces amb un ordre que captiva. També hi trobarem, de forma encriptada, les quatre barres.

Hi ha pedres que sobresurten, en forma de bonys, dels límits de la alineació del pla de façana. Aquest fet, totalment volgut, delata la clara voluntat de posar en evidència una personal disconformitat del paleta.

El trenat de la reixa metàl·lica de la part superior de la tanca és singular, ja que els dos filaments que es creuen són de diferent secció: un de rodó i l’altre és rectangular, cosa molt poc habitual. La resta de la forja està molt treballada, tot i la simplicitat de les seves formes. Fixeu-vos en el punt de tangència que forma els cercles amb la sinuosa corba que l’envolta, on l’acarona i es converteix en una unió perfectament unida i no sobreposada. Aquests petits grans detalls me’ls va fer notar l’actual propietari de la casa.

A vista d’ocell, i de forma amagada a la visió de l’ull del vianant, es pot veure una petita meravella que només una malaltissa tafaneria ho pot observar: la coronació superior horitzontal de les pilastres esta revestida d’una hàbil i senzilla composició i distribució de rajoles ceràmiques que encercla una petita peça esmaltada d’uns contundents colors blanc i blau marí.

Altres elements que hi podem trobar són els treballats ampits ceràmics de les finestres i els sòcols de les terrasses amb senzilles iconografies de sargantanes i papallones. També tenim al punt més alt de la casa un penell de vents amb punts cardinals acompanyat d’una original icona del drac i ocell.

Em disculpareu la meva tossuderia en donar una excessiva importància als detalls de mida petita que hi ha en aquesta casa, però la visió del conjunt de la edificació abasta una complexitat de formes que desdibuixen una lectura integradora que faciliti la seva comprensió. Potser un altre dia m’hi posaré.

(1) En aquest llibre es fa una petita ressenya de la casa Cervelló con a referent Racionalista a Begues, alhora que bona part del llibre analitza amb profunditat el Noucentisme a Catalunya.   

Vegeu l'altre article relacionat amb el noucentisme a Begues "La tanca del carrer"

La casa Cervelló, petjada racionalista a Begues (II)

El mes de setembre de l’any 2012 es va presentar un treball de recerca sobre la casa Cervelló de Begues. Del treball es va divulgar públicament un tríptic, es va fer una xerrada i la visita a la casa. Però va quedar pendent de penjar al bloc un cartell i l’escrit de presentació que vaig fer de l’acte al edifici del antic Escorxador.

Per tal que quedi constància d’aquests documents, ara ho adjunto al bloc:

Bona tarda.

Em permetreu que la presentació d’aquesta xerrada la faci llegint aquest document que he preparat. Crec que la seva atenta lectura s’ho mereix ja que no em vull deixar res del que jo entenc com a rellevant per tal que aquesta presentació sigui complerta. Parlar en públic sense un guió ben memoritzat té la seva dificultat i jo no estic avesat en aquesta tècnica i espero que em comprengueu.

Avui ens trobem aquí, en aquest modest edifici modernista de l’antic escorxador per exposar una cosa de molt important que va esdevenir als volts dels anys 30 del segle passat a Begues i a Catalunya. Aquí, en aquest poble, es va construir una casa i no una casa qualsevol. Es va construir la casa Cervelló, que per molts de vosaltres és coneguda per la “casa dels magatzems alemanys”, amb un segell d’identitat que en aquell moment va ser innovador i d’un marcat  estil  avantguardista. A Catalunya i en concret a Barcelona, en aquells anys de principis de segle XX bullien, com en altres moments de la nostra història, uns importants debats culturals i artístics en els camps més diversos, i a Begues també hi va arribar alguna cosa de tot allò. En aquest cas concret que estem plantejant avui, va arribar l’arquitectura racionalista de la mà de l’arquitecte Antoni Puig Gairalt, fill de l’Hospitalet.

L’arquitecte Sr Antoni Puig Gairalt tenia una germana que es dia Maria i que estava casada amb el Sr. Enric Cervelló. Aquest matrimoni, originaris de Barcelona i l’Hospitalet van decidir venir a estiuejar a Begues per motius de salut. El metge de capçalera del  Sr. Enric Cervelló va recomanar que fes canvi d’aires per tal de millorar la seva precària salut. Per aquest motiu varen venir a parar aquí. Com molts de vosaltres ja sabeu, no estem davant de cap cas excepcional, ja que en aquells anys el petit poble de Begues va ser un referent de l’estiueig i de canvi d’aires de varies famílies benestants del Barcelonès i del Baix Llobregat.

Deixant de banda el referent social de l’època, que segurament ho esmentaran les ponents aquesta xerrada, jo com a arquitecte i amb 30 anys d’exercici professional, vull fer constar una dada que és molt important i que es va produir en aquells anys: l’actitud dels clients en acceptar i creure en una proposta agosarada i innovadora d’un jove professional de 42 anys i alhora familiar seu. El Sr Antoni Puig els hi va proposar una casa molt diferent de les que s’estaven construint per aquests indrets i al món en general: un edifici racionalista. (en aquell temps se’n deia estil internacional). La valentia de confiar i fer cas a un arquitecte compromès amb les avantguardes arquitectòniques del moment no és ni ha estat habitual. Només s’ha produït en els casos on el client té un nivell de percepció cultural que l’hi permet ser conscient del moment d’excepcionalitat històrica en què està vivint ell i el seu entorn immediat.

Per aquest motiu hem de celebrar avui que la família Cervelló-Puig tinguessin als anys 30 aquella amplitud de mires i fessin cas d’aquella aposta tan agosarada que els hi va presentar el seu cunyat i germà. Junt amb la documentació gràfica del projecte també els hi va dibuixar unes perspectives a mà alçada amb vistes des de la part inferior de la casa, per tal que els clients poguessin entendre els porxos de planta baixa que proposava, ja que era difícil comprendre-ho amb la visió convencional de les plantes i alçats. Gràcies a tots ells, avui, nosaltres, els ciutadans d’aquest poble, podem gaudir de la contemplació de la casa Cervelló com un singular element arquitectònic del paisatge urbà..

Per tal de comprendre el perquè ara i en aquest moment es fa aquest debat, he de dir que ja fa temps que tenia aquesta idea al cap, però la guspira que ho ha encès ha estat una fitxa mal confeccionada del Mapa de Patrimoni Local, un document elaborat durant l’any 2010 per la Diputació de Barcelona, que em va engrescar a donar a conèixer els veritables valors formals d’aquest singular edifici i alhora instar a que es modifiqui el pobre redactat de la fitxa.

Bé, m’estic allargant i només m’havia proposat en aquesta presentació fer una breu  introducció i presentar els ponents d’aquesta xerrada. Així dons us presento els veritables protagonistes de tot plegat i que sense ells aquest acte i tot el que l’envolta no hauria estat possible. Al meu costat (davant) tinc el Sr. Ramon Cervelló Puig, actual propietari de la casa, fill del Sr. Enric Cervelló i la Sra. Maria Puig. Gràcies a ell i a la seva esposa, na Marta Casanova, ha estat possible emplenar de contingut els valuosos ingredients d’aquest acte. He de fer constar que tot i que el Sr. Ramon Cervelló no està empadronat en aquest poble, la seva implicació i estima vers Begues la hem pogut comprovar bastament hom que l’ha tractat i sobretot els membres dels CEB, del qual és soci. 

Tinc al meu costat les historiadores i professores del departament d’Historia de l’Art de la Universitat de Barcelona, la Sra Alicia Suàrez i la Sra. Mercè Vidal, coautores del llibre “Els arquitectes Antoni i Ramon Puig Gairalt” publicat a l’any 1993 i que molt amablement van acceptar la invitació de venir a donar a conèixer el contingut internacional i local d’aquest petit tresor racionalista que tenim a Begues.

Abans d’iniciar la ponència vull fer constar que aquesta s’inscriu dins dels actes que el Centre d’Estudis Beguetans ha anat desenvolupant durant els últims anys per tal d’anar aprofundint amb més rigor la nostra història i el nostre patrimoni local, amb la novetat que el debat d’avui s’emmarca dins d’una nova secció recentment creada dins del CEB que s’anomena “Arquitectura i Urbanisme del segles XX a Begues”. Vull fer un especial reconeixement a la Rosa Savillano, membre del CEB que m’ha donat des del inici d’aquesta aventura el seu suport incondicional i ha col·laborat amb la materialització d’aquest  esdeveniment. També vull agrair a l’Ajuntament de Begues per la cessió d’aquest l’edifici i el suport tècnic i logístic que tot acte d’aquestes característiques comporta.

I ara per tal de donar continuïtat a l’acte tindrà la paraula la Sra. Mercè Vidal que dissertarà sobre “el context internacional de l’arquitectura moderna” i tot seguit la Sra. Alicia Suàrez ens parlarà sobre “la figura d’Antoni Puig Gairalt amb la casa Cervelló”. En finalitzar les exposicions, el Sr. Ramon Cervelló us avançarà una sorpresa per demà. Per tant un engresco a seguir atentament el debat fins al final.

Sres. ponents, us cedeixo la paraula.

Begues, setembre de 2012

15/10/2012

Jordi Dolz Abadia